nord els quals, a judici de López Ontiveros "engendran un conjunto de fértiles dicotomías" [122] geogràfiques, entre les boires septentrionals i les lluminàries meridionals, base de l'admiració del paradís, dels barris vells, dels estereotips humans i "la pobreza gozosa".

En El paisaje urbano español en el siglo XIX [155-167], el professor Francisco Quirós Linares ofereix una ben ajustada síntesi de les transformacions morfològiques, funcionals i socials esdevingudes a les principals ciutats arran del pas de l'Antic Règim a l'Estat Liberal, ben bé des de la quarta dècada del segle XIX fins a 1936, o més ençà encara. Posa especial interès en proposar exemples de ciutats d'arreu de l'Estat, la qual cosa contrasta amb el contumaç localisme o regionalisme de la majoria de les aportacions de l'aplec. En un registre divers a l'esmentat pel professor del Moral, Quirós tampoc no oblida que "el moviment dels qui habiten la ciutat configura també el seu paisatge". [167] Afirmació, aquesta darrera, que va bé per a enllaçar amb la darrera aportació.

En efecte, el professor Nicolás Ortega, en repassar el pòsit naturalista de la contemplació del paisatge pels prohoms de la Institución Libre de Enseñanza, en La valoración institucionista del paisaje de la Sierra de Guadarrama [169-186] remarca que "l'home és inseparable de la natura en la qual es mou, és indissociable del paisatge que habita (...) Així, apropar-se al paisatge representa ser una experiència espiritual, estètica i moral, en la qual l'home pot descobrir allò que l'ordre de la natura significa i el lloc que ell mateix hi ocupa" [172-3]. Més endavant, admet, a remolc de les opinions de Giner de los Ríos, que la relació entre home i paisatge també es manifesta en termes col·lectius: "permet afirmar que la coneixença del paisatge és una manera de conèixer els homes, els grups socials, els pobles que l'habiten, una forma d'apropar-se als seus trets distintius, a la seva manera de ser i fer, al seu caràcter" [175] sense fer gaire cas dels perills apuntats pel professor Martínez de Pisón a la introducció programàtica: "la identificació personal i social amb els paisatges arriba a ser molt alta, fins a un nivell clau; aquesta identificació és en bona part