relleu altres crisis monetàries, el deute creixent, el divorci de l’imperialisme reial i la realitat barcelonina, la crisi portada a l’apogeu per la guerra contra Joan II, tants altres fets fonamentals. I el mateix s’esdevé amb la part dedicada als segles XVI, XVII i començament del XVIII. Vilar hi veu la prolongació, amb alguns alts i baixos fins cap a la meitat del segle XVII, i així ja veu en el bandolerisme un reservori d’energia, i en les guerres de Secessió i de Successió, la protesta, en dues ocasions, per una revolta, contra el gran déclin espanyol, al qual, en les seves més greus raons, Catalunya ha pogut escapar.

Gairebé ni cal dir que la part més nova i més original de l’exposició de Vilar, en aquests capítols, és la que l’autor dedica a posar de manifest l’enllaç dels fets econòmics amb els fets qualificats per la novella nomenclatura

d’événementiels. Però també revesteixen un gran interès els punts de vista de Vilar sobre aquests punts de vista mateixos. Potser alguns no deixaran de produir reserves o fins alguna discrepància. Però, àdhuc en aquests punts, l’obra de Pierre Vilar no deixarà d’exercir una gran influència en la nostra historiografia. Personalment, en la segona edició de la nostra Història de Catalunya ja vam poder aprofitar el seu treball sobre el Déclin catalan, publicat dins Estudios de Historia Moderna (VI), precedent dels capítols actuals: esperem de poder utilitzar, en la pròxima edició, l’obra sencera, que tan sols vam poder arribar a citar un moment en la segona. Sabem d’algun altre historiador català que ha ampliat, en presència de l’obra de Vilar, estudis que ja donava per redactats. No és difícil d’augurar que fenòmens similars no deixaran de produir-se.

[Ferran Soldevila, Serra d'Or, any VII, núm. 3 (març de 1965), pp. 17-20. Soldevila va efectuar la ressenya a partir de l'original en francès. Hem substituït les citacions en aquesta llengua per la corresponent traducció catalana d'Eulàlia Duran. Les referències a les pàgines també són de l'edició catalana.]