camperola en el rang de les mes lliures i més pròsperes d’Europa; però el fracàs de la revolució burgesa i unitarista de 1812 manté en el segle XIX, en les estructures de la societat catalana, tot un heretatge medieval. Altres tants matisos, altres tants décalages dels quals caldrà tenir compte".

Tot el desplegament de la Catalunya medieval és exposat per Vilar en el capítol titulat: "El desenvolupament econòmic medieval i Catalunya potència històrica". Des de les agitacions i les invasions i des del període visigòtic fins al segle XV, Vilar presenta els fets no pas en forma pròpiament cronològica, sinó en compartiments que aplega sota títols comprensiu i suggeridors, on tanmateix, si li convé, pot seguir l’ordre cronològic. La sola reproducció del sumari d’aquests títols, tan n’és certa la comprensió i la suggestió, ens facilitaria la tasca de la presentació dels capítols corresponents, tant el referent a l’Edat mitjana, com els tres subsegüents ja dins la segona part, titulada "Decadència catalana i decadència espanyola". Però la sola reproducció del sumari (corresponent a 344 pàgs.) ja ens hauria pres tot l’espai de que disposem. I, tanmateix, no sabem estar-nos de reproduir-ne alguna mostra, índex de la forma com treballa –i com exposa- l’autor. Així, després de l’apartat que intitula "Reconquesta i repoblament: els problemes

de la demografia catalana medieval", descabdella l’apartat:

"La formació de les relacions socials entorn de la terra: a) El contrast social Catalunya-Castella; b) Si hi ha "Espanyes", hi ha també "Catalunyes"; c) Trets permanents sòlids en la societat agrària catalana."

Així també, després dels apartats sobre "El paper del comerç i de la indústria", "La transició del segle XII: navegació a la Mediterrània occidental", "L’impuls del segle XIII. Economia i política en l’expansió marítima", trobem l’apartat:

"El període d’apogeu: 1250-1350: expansió humana i econòmica, les seves direccions: a) primera direcció: l’Àfrica menor; b) La Mediterrània occidental; c) La Romània i les Illes gregues; d) L’Ultramar: Síria, Egipte; e) L’Occident: Xampanya, Anglaterra i Flandes. – Nivell i equilibri dels bescanvis i de la producció en l’apogeu de l’activitat econòmica catalana".

Una trentena de pàgines sobre l’expandiment de les institucions corona aquesta part medieval expositiva, seguida de la conclusió final: "El problema plantejat: la persistència de la personalitat catalana", on Vilar, podríem dir,