desenrotlla la idea continguda en aquest encapçalament: "Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar termes anacrònics en aparença: imperialisme políticoeconòmic, o "estat-nació". I portant esquemàticament el descabdellament d’aquesta tesi fins als segle XVIII. Acaba preguntant-se: "N’hi ha prou d’haver subratllat amb uns quants trets els quatre segles d’esborrament? I la resposta n’és tota la segona part de l’obra, perquè, com afirma Vilar, aquests segles tenen també molt per dir-nos sobre l’esdevenidor. Els títols generals dels capítols i subcapítols (i ens dol de no poder donar els dels nombrosos apartats) ens donaran una idea de l’abast de la resposta:

DECADÈNCIA CATALANA I DECADÈNCIA ESPANYOLA. – I. Declinació catalana i ímpetu castellà. 1) Els Homes i la Terra: 2) L’aturada del desenvolupament urbà; 3) Manteniment i apogeu del gran comerç, de la banca, de la fortuna privada; 4) Els senyals de desequilibri i d’afebliment; 5) La crisi del medi del segle XV: febleses econòmiques, contradiccions socials; 6) 1462-1472: Guerra civil i aprofundiment de la crisi; 7) La revolució estructural agrària i el canvi de la conjuntura; 8) El segle XV castellà i les

penyores de la futura puixança espanyola. – II. El segle XVI: 1492-1598. Catalunya dins l’ímpetu imperial espanyol. – III. El segle XVII: 1598-1714. Etapes de la declinació espanyola, revoltes en el Principat català: 1) 1598-1640: crisi industrial i comercial: puja de les forces rurals; 2) 1640-1659: Guerra de Secessió, inflació, pesta, pèrdues de territoris; 3) 1660-1705: segon redreçament català. Renovellament de l’esperit d’iniciativa; 4) 1705-1714: Catalunya i la Guerra de Successió. Fi de l’Estat català i caiguda de Barcelona.

Aquest sol sumari, tanmateix buidat d’una part del seu contingut, ja pot donar una idea del contingut extraordinari d’aquesta segona part. Afegim per fer-lo més entenedor, que Vilar fa partir el déclin catalan de les grans pestes i catàstrofes del segle XIV amb la gran amputació demogràfica que dugueren acoblades i amb les seves conseqüències, entre les quals, l’accentuació de la crisi social agrària; que Vilar no troba contradicció entre el déclin i el manteniment del gran comerç, de la banca i de la fortuna privada; que, segons ell, l’estudi del fet català, entre l’apogeu medieval i l’esborrament modern, exigeix des d’ara que hom el torni abans a col·locar en el quadre econòmic internacional; que troba essencialment assenyalada la crisi del Principat pel fracàs del florí d’or; que posa en