salvant el mot "fèrtil", massa conjuntament aplicat a la terra catalana, i amb l’aclariment que el fet d’haver "unit, resumit, barrejat, totes les races, totes les cultures d’Espanya", com diu Albornoz, o, en altres termes, el fet d’haver estat Catalunya un lloc d’encreuament, un carrefour, com diu Vilar, amb notable capacitat d’assimilació, pot constituir, en efecte, una "singularitat". "Com ens ho ensenyava la geografia, des del punt de vista dels paisatges i de les vocacions naturals, l’originalitat catalana es troba en la fusió de les varietats".

Tractant del problema de les colonitzacions -grega, romana-, Vilar arriba a una conclusió de caràcter general, digna d’ésser subratllada: "versió moderada dels grans fenòmens espanyols, això és sovint allò que defineix els episodis catalans". Una altra conclusió: "Fer de l’"hel·lenització" un tret català requereix tanmateix una imaginació poètica". Quant a la romanització i en el debat entre la tesi unitarista i la particularista, en què, com fa observar Vilar, han pres part els principals historiadors hispànics, "l’única conclusió possible és que cal aprofundir l’estudi", i que negar el problema com fa Américo Castro, o combinar els arguments amb eclecticisme, com hem fet Sánchez Albornoz i jo, o fer valer arguments isolats, com Menéndez Pidal o Bosch Gimpera, no condueix a gran cosa.

En l’aspecte económic, les conclusions a què pot arribar Vilar no són pas més segures: es tracta d’hipòtesis, hipòtesis de treball; la similitud, sobretot, de la fisonomia regional per a la producció i els bescanvis –quan és precisable- a l’època romana i els dos grans períodes del desenvolupament català: el de l’Edat mitjana i el del segle XVIII. De tota manera, si no pas més que per la prehistòria, el període romà no sembla a Vilar, "perfilar una personalitat regional definitivament dibuixada", el dit període "perfila en canvi d’una manera extremadament clara les vocacions i les capacitats econòmiques dominants de la Catalunya futura". Tot això com a resposta a la primera pregunta inicialment formulada.

I arribem a l’Edat mitjana, és a dir, a la resposta –llarga resposta, massa llarga per a poder-ne donar un adequat extret en poques ratlles- a la segona pregunta: Què és allò que l’Edat mitjana ha anomenat Catalunya? I en un comentari també inicial, Vilar ha escrit: "L’Edat mitjana ja ens interessa més àmpliament. En neixen formes socials de les quals el segle XVIII en resta impregnat i de les quals encara no s’ha esborrat tot rastre. Més feudal en els seus orígens que la resta d’Espanya (si donem crèdit a una teoria clàssica), Catalunya reïx en el segle XV en una revolució agrària que posa la classe