El medi històric

Després del seu estudi sobre el medi natural, Pierre Vilar entra en l’estudi sobre el medi històric. Per a una tal empresa no pot, naturalment, limitar-se al camp de la seva especialitat, o sia la Història moderna. Problema de tot historiador general (i ara Vilar n’és un, i d’alta ambició, i d’alta qualitat), se li planteja l’obligació d’enfrontar-se amb la totalitat del descabdellament històric, bé que ell s’hi enfronti, d’acord amb el seu objectiu, en funció de l’economia. Vilar creu necessari d’excusar, tot justificant-la, aquesta seva excursió lluny del terreny que li és habitual (ens guardarem de dir com, modestament, diu ell, que no és el seu, perquè ha demostrat prou saber-se’l fer seu, com calia esperar dels seus dots d’historiador).

"Prehistòria, Antiguitat, Edat mitjana", escriu, "dominis d’especialistes, on l’historiador dels temps moderns tem sempre d’interpretar inhàbilment o de trobar-se en retard respecte a l’erudició. Ací, a més a més, la bibliografia és immensa i sembla desafiar la síntesi. I, no obstant això, aquesta síntesi de les velles aportacions, aquesta reconstitució del medi històric en l’origen del seu propi estudi, tot historiador, qualsevulla que sigui, la deu als seus lectors, i en primer lloc a ell mateix. Sense això, la seva llanterna estarà ben mal il•luminada".

Ben il·luminada, doncs, la llanterna de l’autor de La Catalogne dans l’Espagne Moderne, comença per enfocar el plantejament del problema posant-se dues preguntes: 1) La prehistòria, la protohistòria, l’antiguitat, han donat un substràtum al fet català? 2) Què és allò que l’Edat mitjana ha anomenat Catalunya? La resposta a aquestes preguntes ocupa les cent planes subsegüents (37-138) de l’obra de Pierre Vilar.

L’autor no es fa massa il·lusions sobre la perfecció de les respostes. Ell recorda el mot d’Américo Castro que l’"objectivisme" forçat de la prehistòria no sabria satisfer l’historiador. El recorda per aprovar-lo respecte a la prehistòria, per rebutjar que "a cops de textos" puguem reconstituir una justa imatge del passat. I dóna aquesta fórmula: "Sols una sòlida combinació de l’objectiu i del subjectiu, de la xifra i del text, ens autoritzaria a definir els fenòmens de grup, a descobrir llur naixença". Però, nou advertiment escèptic: "És rar que puguem realitzar-la".

Amb aquestes premisses, no ens pot sorprendre que Vilar avanci molt prudentment pel capítol intitulat: "La formació ètnica i la primera expansió de l’economia". Com a conclusió, es mostra de bon grat, per a la qüestió ètnica, disposat a acceptar la síntesi del professor Claudio Sánchez Albornoz,