Tota la segona part del llibre està dedicada a l'ocupació i a la instal•lació de l'home en el territori pirinenc i a les activitats econòmiques. Quant al primer aspecte trobem d'entrada un capítol de caràcter històric i ens parla després de la casa i d'algunes formes de poblament característiques. Sota el concepte de gènere de vida, abans esmentat, apareix un acurat estudi de l'agricultura i de la ramaderia. Cal tenir en compte que aquesta última activitat fou sovint, en la llarga època tradicional pirinenca, l'activitat econòmica primordial que restava clarament reflectida en un gènere de vida ben peculiar d'aquestes poblacions muntanyenques. Les herbes aprofitades a l'estiu eren les dels prats naturals de l'estatge més elevat, l'alpí, per sobre dels nivells ocupats pel bosc. Els ramats, és clar, estaven sotmesos a un règim transhumant.

L'estudi dels aspectes econòmics es completa amb una relació i una valoració de les activitats industrials, tant les tradicionals com les modernes. Entre aquestes darreres constituïa ja "una realitat magnífica", la indústria hidroelèctrica, desenvolupada des del començ del segon decenni del segle passat, que implicava un aprofitament de

l'aigua en plena muntanya (petits cursos fluvials i reserves en els estanys d'origen glacial), gràcies als pronunciats desnivells que el relleu presenta. Convé destacar que l'autor remarca la importància que en els últims decennis havia pres l’estiueig i els esports d'hivern, que tenien com a antecedent l'aprofitament en diversos llocs de les aigües minerals i termals. Hem d'insistir més endavant en aquest tema, quan el doctor Solé apunti, al final del llibre, les novetats del futur pirinenc, més o menys immediat.

[...]

En la tercera part del llibre el doctor Solé efectua, com abans ja hem indicat, una anàlisi de caràcter regional de les diverses valls pirinenques. Aquestes unitats geogràfiques són presentades en tres grups, d'acord amb llur posició i amb les diverses característiques de relleu i de clima: el Pirineu mediterrani, a l'est, resta poc elevat i amb una certa influencia de la mar propera o relativament propera; el Pirineu central és el més elevat – segons el text del propi autor "des del Carlit (2.921 m) al pic d'Anié (2.504 m)" – i on es presenten dominants, és clar, els trets d'alta muntanya; i el Pirineu atlàntic a l'oest