Lògicament és l'anàlisi de l'estructura tectònica el que ha quedat més endarrerit a causa dels recents estudis geofísics de la nostra Serralada. En canvi, les observacions sobre les antigues peneplanes i les formes estructurals fossilitzades pel mantell de pudingues terciàries conserven en gran part tota la validesa i són un magnífic exemple de descripció del paisatge, en què el rigor científic i el valor pedagògic s'uneixen a una certa qualitat literària. Igual succeeix amb l'estudi del modelat glacial i de la xarxa hidrogràfica. Són especialment interessants les observacions de l'autor sobre els nivells i l'origen de les terrasses fluvials i llur relació amb les morenes, fets que han estat confirmats per estudis posteriors.

[...]

L'estudi del éssers vius es concreta especialment en l'anàlisi de la vegetació pirinenca i en la seva disposició en pisos o estatges. Es repeteix en aquest capítol un fet que, com en altres casos anteriors, apareix sovint en l'estudi dels fets físics o naturals. En efecte, l'autor apunta de tant en tant les limitacions o les possibilitats que respecte a la instal•lació i acció humanes en el territori

poden representar la presencia i les molt diferents característiques de la natura, tan diversificada; cada estatge de muntanya és ben divers en formes de relleu, en condicions climàtiques, hídriques i edàfiques i en tipus de vegetació: alzinars al pis basal, boscos caducifolis predominats a l'estatge montà i espècies coníferes al subalpí i finalment extensos prats alpins en els nivells més elevats. Els grups humans efectuaran uns diferents aprofitaments de la vegetació de cada estatge i al mateix temps apareixeran unes diverses formes d'instal•lació de la població i evidentment també unes diverses formes d'activitats econòmiques.

Així, doncs, sorgeixen i es mantenen unes tasques i unes actituds humanes contrastades, d'altra banda ben peculiars dels homes muntanyencs, que es presenten esglaonades. Referint-nos a les esmentades activitats parlarem de modes o gèneres de vida – del francès genres de vie –, concepte après de l'escola geogràfica francesa, molt influent llavors entre els geògrafs catalans, i representada a Barcelona per la destacada figura de Pierre Deffontaines, director durant vint-i-cinc anys de l'Institut Francès de la nostra ciutat.