una mica a l’Eixample, amb mencions molt escadusseres, sempre amb intencions molt específiques, a les perifèries urbanes situades a qualsevol radi, contràriament al que indica Carles Soldevila i que en poques ocasions féu ell mateix”. [125] La constatació d’aquest desequilibri geogràfic eleva el discurs de Carreras fins a registres de denúncia: “avui, que tant es presumeix de ciutat difosa, d’urbanització integral del territori, de ciutat de ciutats i d’altres frivolitats intel•lectuals, seria l’hora de reconèixer el dret de pertinència d’aquests metropolitans a l’imaginari col•lectiu de Barcelona”. [176]

Per acabar, en unes primeres conclusions [181-200] Carreras es desplega en set instàncies de reflexió sobre el que ha fet, el que fa i el que farà. Una reflexió multicairada amb nombre màgic que fineix així: “sense voler, s’ha fet així, d’alguna manera, una novel•la, una mala novel•la si voleu, sobre

Barcelona, els protagonistes de la qual són els prosistes i alguns pocs poetes que n’han tractat. Caldrà, doncs, d’ara en endavant aprofundir sobre la vida real, a Barcelona, d’aquests autors i dels seus personatges i dels seus lectors. I més endavant, si Déu vol, fer la novel•la.” [200]

El llibre s’arrodoneix amb una bibliografia [201-216] literària mínima sobre la ciutat de Barcelona en llengües diverses així com un repertori de bibliografia d'estudi sobre ciutat i literatura. Les dues són de gran interès. No hi manquen els corresponents índexs de topònims, d'antropònims així com dels nombrosos mapes analítics que il•lustren l’obra.

Sovint primmirat, a voltes arrauxat, sempre abocat sobre la ciutat, Carles Carreras aconsegueix arrodonir així una visió de les visions de Barcelona prou convincent i engrescadora. [pau alegre]