podríem anomenar naturalista clàssic, que a Europa viu la seva època daurada durant el segle XIX. En segon lloc, com a persona de carn i ossos amb un context familiar i social concret, la seva època de referència és el segle XX. Finalment, per la significació global del seu treball i de les seves idees, per la llibertat de pensament, diríem que Jordi Sabater és clarament un personatge del segle XXI. Arrelat en el moment present, sens dubte, però amb una projecció certa i inequívoca cap al futur.

Com el lector podrà comprovar, la personalitat de Sabater com a científic és més a prop d'un Darwin, per esmentar un autor paradigmàtic del segle XIX, que no de l'investigador actual d'alta recerca, especialitzat fins a límits inimaginables. El lector podrà descobrir igualment que la fascinació del doctor Sabater per les terres africanes, com també la tasca de recerca que hi ha desenvolupat durant trenta anys, té més a veure amb l'actitud de l'explorador de terres ignotes, pròpia d'èpoques passades, que no pas amb les maneres de mirar aquest continent més

habituals en l'època actual. I, encara, al lector no li serà difícil d'adonar-se que, darrere de les reflexions que s'intercalen amb la crònica biogràfica estricta, no hi ha simples opinions conjunturals sinó una cosa més profunda: la lúcida meditació d'un humanista que, com un Ulisses de la modernitat, ha sabut «llegir» el seu temps i la seva circumstància des de les claus de l'experiència pròpia i del coneixement adquirit a través dels anys.

Seria bo que en el futur es coneguessin, d'una manera genera1, moltes més coses de Jordi Sabater que el fet d'haver estat protagonista d'un cas tan excepcional com haver donat a conèixer al món Nfumu o Floquet de Neu, el goril•la blanc. Que, com a personatge públic, quedés ben patent que en la seva trajectòria i en el seu pensament hi ha l'empremta de la creativitat autèntica. I que, en definitiva, la seva aportació fos valorada no tant pel gruix del currículum acadèmic o per les distincions acumulades com per la seva significació global. Seria un indici, al cap i a la fi, que tots plegats som capaços d'anar més enllà de l'anècdota i del prisma deformant de les