Les recerques de Lluch el portaren a revisar documentació ben poc coneguda. Destaca l’interès de la correspondència creuada entre el Marquès i l’Emperadriu Elisabet, publicada per F. Wolf el 1854. Amb els detalls que aporta, fa pam i pipa a les opinions antecedents, per poc documentades, de Duran i Canyameres (1964), de Voltes i Bou (1967), de Mercader i Riba i de Cahner i Garcia (GEC, 1974), entre d’altres estudiosos de les nostres contrades. La relació entre els dos personatges va ser prou intensa a partir de 1713 i sinó abans. La introducció de Wolf de 1854 li dóna peu a bastir-ne la trajectòria, la qual amaneix a gratcient. No passa per alt, per bé que relativitza la seva transcendència, l’afany d’enriquiment personal atribuït a Vilana Perlas pels estudiosos citats abans. Reprodueix diversos extractes de les cartes d’Elisabeth dirigides a Vilana Perlas. Els comentaris, en un crescendo indissimulat, van a parar en un “és inevitable pensar que hi podia haver alguna cosa més que fidelitat i amistat” [43].

És aleshores, però, quan Lluch es decideix per atansar-se realment a la biografia de Vilana: una lent d’augment sobre Ramon de Vilana Perlas, Marquès de Rialp i Comte del Sacre Imperi, Vilana Perlas [57-86] en una

profunda combinació d’erudició bibliogràfica i recerca arxivística local i forània. Vilana procedia d’una família de notaris d’Oliana traslladats a Barcelona durant el segle XVII. Compromès amb l’Arxiduc ja des del 1704, s’escapà pels pèls dels botxins borbònics. El seu ennobliment de 1710 és bona prova de la confiança que li dipositaren els Emperadors. A l’exili, la mateixa relació el portarà a la presidència del Consell d’Espanya a Viena en pugna contra els exiliats que mantenien posicions foralistes pures. Aquests sempre el tingueren com un reformista esbiaixat. És una tensió que, de fet, tenyeix el discurs de fons de tot el llibre.

Té especial interès en aclarir la influència de Vilana en les negociacions del tractat de Viena de 1725, en un intent desesperat per a restablir les Corts catalanes. Les disposicions del seu darrer testament (1741) mereixen també diverses planes. Serveixen per a valorar la importància de les seves possessions a Àustria i Hongria així com les que havia conservat a Catalunya mateix. “Juan Manuel Giral d’Arquer ha visitat el castell de Graffeneg, que va pertànyer al Marquès de Rialp, molt a prop de Viena, on una placa el recorda....” [nota 124, p. 81]. En fi, “es pot afirmar, per tant, que es tractava d’una