“Tot i la passió viatgera que patim els geògrafs”, un neguit de fugida afirmat per Nogué a la introducció, encara té temps per a reflexionar sobre la relació entre “paisatge i simbologia nacionalista”. Evoca la bibliografia més georadical, que no pas crítica, destinada a desmuntar el mite “mar i muntanya” en la construcció del discurs nacionalista català. És prou àmplia i ben coneguda. Nogué la remena i sacseja una estona, sense gaire convicció, per complir l’expedient. L'intent, perquè la proposta no passa d'aqueí, de comparança amb el mite del bruguerar danès, passant per la Garrotxa aimada, no fa cap bé a l'apartat.

En aquest domini de "paisatge i simbologia nacionalista", i sense sortir del context català, se m’ha acudit que seria bo retreure, per exemple, i a tall de comparació, l’aportació de Josep Ma. Fradera: Cultura nacional en una societat dividida (Barcelona: Curial, 1992). La cito per ser gairebé coetània a la de Nogué i amb una sensibilitat geogràfica i un pòsit de cultura angloamericana parella. Cal puntualitzar, en tinc notícia fefaent, que el mataroní no es va iniciar, professoralment parlant, amb la cartografia. I resulta també de gran utilitat per a situar el tema en el marc de la intuïció i del discurs historiogràfic dels darrers temps a Catalunya, una aportació conceptual fonamental sobre la conformació del nacionalisme català. Una aportació genèrica, no pas la del triple assaig de Fradera, d’impossible citació el 1991, que resta massa esvaïda en el treball de Nogué.

L'apartat final de l'anàlisi de les dimensions territorials del pensament nacionalista, titulat “del Volkgeist al determinisme ambiental i a l’espai vital”, coixeja acusadament en la dimensió precisament històrica. La presentació d'extractes diversos, tan sonats com descontextualitzats, des del de Llorens i Barba (1854) fins al de Vicens i Vives de la postguerra, manifesta un distanciament de la geografia respecte de la historiografia que caldria reconduir entre tots plegats.

Els assaigs són un gènere que poden aixoplugar els escrits més diversos, des de manifestos plamfletaris a l’estil de l’insuperable Què fer? de Lenin, fins als reculls de col•laboracions periodístiques com, posem per cas, les delicioses de n'Espinàs. L’assaig de Nogué se situa en un altre subgènere, no pas en un terme mig. Es tracta d’un material de treball que no pretén tancar el tema sinó plantejar-lo, suggerir més que no pas provocar o endolcir l’enteniment. Les línies de treball desenvolupades pel professor Joan Nogué amb posterioritat a aquest llibre palesen la continuïtat de la problemàtica que exposa en la seva recerca. Confiem poder-ne donar notícia ben aviat en aquestes planes de l’Obrador Obert.

[pau alegre, setembre de 2003]

Hi ha versió en espanyol: Nacionalismo y territorio. Lleida: Ed. Milenio, 1998 (Col. Minor, serie Geografía, 2); 132 pp.; pròleg d’Ernest Lluch. ISBN 84-89790-24-8.