L'estudi dels processos biofísics en medis freds és més recent, hom ho esmenta abans i, probablement, s'iniciés a finals de la dècada dels vuitanta, fet que explica que bona part del bagatge de coneixements de què es disposa es recolzin en anàlisis qualitatives de la morfodinàmica que caracteritza aquests medis. Pel que fa a experiències que han subministrat dades quantitatives encara resulten escasses, a causa del curt espai de temps d'observació.

A la Península Ibèrica els medis freds se situen, gairebé en la seva totalitat, a les zones més elevades d'alguns dels sistemes muntanyosos. De fet, només a les muntanyes amb inclusió d'espais instal·lats per damunt del timberline gaudeixen d'un determinat predomini de processos freds, capaços de marcar la seva empremta en el paisatge.

De manera precisa s'hauria de referir al Pirineu i Sierra Nevada i, en menor mesura, sempre d'acord amb factors geogràfics locals (orientació, configuració topogràfica,

topoclima, etc.), a la resta de serralades (Central, Cantàbrica, Ibèrica) i alguns enclavaments de les muntanyes del nord de Portugal, galaicolleoneses i altiplans de la submeseta nord. En tots aquests territoris, sobretot en els trams culminants del Pirineu i Sierra Nevada, on encara mantenen funcionalitat formes periglacials heretades de períodes més freds, la presència de gel, neu, vent i aigües de fusió, com a elements més significatius del clima, conformen la peça clau del sistema morfogenètic fred d'altitud (crionival o periglacial en sentit ampli), condicionant els processos dominants i repercussions en el biotop i ecotop (modelat, sòls, espècies i poblament vegetal, etc.).

Les observacions i anàlisis realitzades "in situ" fins ara assenyalen que al conjunt de la Península Ibèrica existeix un comportament diferenciat de processos freds amb repercussions variables en la dinàmica biofísica dels espais afectats. Sembla que són dos grups de paràmetres els que entren en joc: la localització i l'altitud, almenys pel que