rescloses que retenen l'interès momentani pel territori i la seva representació en el corrent de la història. Galera considera que són ben bé una tercera part de la producció impresa, els mapes del territori de Catalunya dels segles XVII i XVIII, així com del XIX, que deuen la seva existència a la guerra. Una proporció no gens menyspreable i que corrobora l'oportunitat de la tria del fil conductor. Hauria estat fora de lloc descriure'ls tots en el marc de les conferències. Tampoc no ve a tomb en la publicació. És per això que Galera va escollir un parell o tres peces significatives de cada episodi bèl·lic per a revelar-ne el seu interès sobre una projecció que en el llibre ha estat rellevada per una reproducció de petit format.

La tercera conferència del curs va ser pronunciada per la Dra. Ma Carme Montaner. La seva intervenció va ser relativa a la cartografia catalana dels segles XIX i XX [pp. 199-246] i, com era d'esperar i d'agrair, es va centrar en la gènesi i l'extensió de la cobertura topogràfica del territori de Catalunya. El desplegament de la institucionalització de la producció cartogràfica li va aparellada. Tot plegat ha estat explicat més dilatadament per Montaner

en el llibre Mapes i cartògrafs a la Catalunya contemporània (1833-1941) [Barcelona: Rafael Dalmau Ed., 2000] i que he tingut la gosadia de ressenyar en una altra pàgina d'aquesta secció. Estalviem-nos doncs les repeticions i vulgueu fer-hi cap.

Tres especialistes, tres èpoques, i tres temàtiques específiques dintre la més general de la cartografia catalana. Prou general. M'hagués agradat, és clar, disposar de la notícia de la producció mapística feta en els Països Catalans i dels territoris dels Països Catalans. En aquest sentit, doncs, es troba a faltar una introducció global que manifesti i ponderi les limitacions temàtiques, els salts cronològics i, sobretot, les absències de cobertura territorial de la cartografia catalana revisada en el curs. És un assumpte prou espinós. Però els qui, com el Dr. Rosselló manifesta de manera contundent, "tenim les idees culturals clares, per tant (inclòs l'acadèmic aragonès Julio Rey Pastor) no feim escarafalls perquè els francesos anomenin Atles català, l'obra cabdal de Cresques Abraham, tot i que la construí un 'mallorquí' i en 'mallorquí'. [p. 78]

Pau Alegre, gener de 2002.