El llibre s'estructura en quatre parts: els antecedents immediats al període estudiat, l'impacte de la revolució industrial i de la urbanització en la producció cartogràfica durant el segle XIX, la consolidació de la cartografia topogràfica durant el primer terç del segle XX i, en especial, de les vicissituds en la formació, producció i transcendència social del Mapa Geogràfic de Catalunya entre els anys 1914 i 1941.

Abans d'entrar en el període objecte d'estudi, Ma Carme Montaner enumera ràpidament les iniciatives i realitzacions cartogràfiques realitzades a Catalunya a finals del segle XVIII i el primer terç del segle XIX. L'objectiu d'aquest breu apartat inicial és el d'escatir, en el possible, quins eren els fonaments tècnics i de treballs antecedents sobre els quals podria haver-se bastit la producció posterior. Val a dir que el balanç és ben negatiu. Potser per això mateix cal ser breu i ràpid. Així, en descloure's definitivament el règim liberal espanyol l'any 1833, amb els problemes gravíssims prou coneguts, els únics mapes de Catalunya disponibles per a ús i consulta del

públic en general eren els dibuixats i gravats des de Madrid per Tomás López de Vargas, i els seus fills, i que en aquella data es podien donar com a superats tant en l'aspecte tècnic de producció com pels continguts que oferien. Com també ho era, no caldria potser ni recordar-ho, el mapa de Josep Aparici però que encara circulava! La publicació l'any 1835, a París, del mapa d'Espanya de Dufour amb el detall de la divisió provincial tot just aprovada per decret és una bona mostra de l'endarreriment de la 'indústria' cartogràfica autòctona. Al Principat, tot i els bons coneixements tècnics de base i les iniciatives més o menys voluntaristes d'alguns professors de les escoles de la Junta de Comerç, en remarca la d'Agustí Canelles de la de Nàutica, tampoc hi hagué producció de cap mena. En fi, la producció cartogràfica militar, sobretot la de l'exèrcit francès destacat a Catalunya des de 1823 fins al 1828, i que va abocar-se al registre de les places fortes i dels itineraris, va romandre inèdita pels catalans i espanyols fins que Francisco Coello la va poder consultar i copiar cap a meitat de segle.