<<< retrocedir  En acabat, el Dr. Joan Vilà-Valentí, va dissertar sobre La personalitat humana i científica de Lluís Solé Sabarís. Va destacar el seu humanisme i el seu interès per la renovació pedagògica, així com el seu sentit profund de la ciència i la cultura al servei d’un país i de la seva gent, cosa que no era gens fàcil pels temps que corrien. El professor Vilà-Valentí va emfasitzar la relació que el Dr. Solé establia entre les Ciències de la Natura i les Ciències Socials i la seva capacitat de síntesi, tan necessària en el món de la Geografia. Destacà la seva dedicació a la geografia com professor d’aquesta disciplina a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella i la seva condició de membre fundador de la SCG. Quant a Lluís Solé Sabarís com a geògraf, va dir, que era un geòleg adscrit a la facultat de Ciències, però que l’interès pel territori li va permetre acostar-se a la facultat de Lletres i dirigir-hi tesis de geografia. Pel que fa a la seva qualitat de docent universitari, Vilà-Valentí va establir un paral·lelisme entre la influència de Solé Sabarís a la facultat de Ciències i la de Vicens Vives a la de Lletres, en obrir tots dos nous enfocaments en els seus respectius camps d’estudi. De la seva aportació a la geografia començà per posar de relleu “Sobre el concepte de regió geogràfica i la seva evolució”, article teòric d’una gran influència en la geografia catalana, publicat en la Miscel·lània Pau Vila. Dit això, Vilà-Valentí va fer una relació de les activitats i actes científics relacionats amb els estudis geogràfics duts a terme pel Dr. Solé. En va destacar l’estada a Jaca, on va fer-se un curs organitzat per l’Institut d’Estudis Pirinencs i on va conèixer professors d’arreu, entre els quals, Manuel de Terán, amb qui anys més tard treballaria en les publicacions de la Geografía Regional de España i la Geografía General de España. També va citar la creació d’una secció a Barcelona de l’Instituto “Juan Sebastián

Les fotografies de la mesa i la sala són de C. Ribas (IEC)

Elcano” del Consejo Superior de Investigaciones Científicas i la seva col·laboració en un congrés sobre geografia internacional a Rio de Janeiro el 1956. L’especial atenció que dedicà al món científic europeu, la seva feina a la Universitat i la seva intervenció en gran nombre de congressos i grups de treball internacionals, li valgueren, entre d’altres reconeixements, la distinció de doctor honoris causa per la Universitat de Montpeller. La seva aportació científica, la seva integritat i la seva fidelitat al país el van fer digne de la Creu de Sant Jordi.

Finalment, el president de la SCG, Dr. Francesc Nadal, va agrair als conferenciants les seves interessants exposicions i al públic, la seva assistència, i va donar per iniciat el curs 2008-09. [Montserrat Cuxart]

Ens plau afegir al que es va dir unes paraules de Carmina Virgili, recollides per Josep Iglésies en l’homenatge que la RACAB dedicà a qui en fou president, el Dr. Lluís Solé Sabarís, el 16 d’octubre de 1985. Diuen: “La generació de la postguerra és una generació sense mestres, la ruptura de la guerra civil la deixà òrfena i sense arrels, la repressió franquista li amagà la història immediata i li tallà els camins del diàleg i de comunicació. Per això les poques persones, que d’una manera activa i conscient exercien el seu mestratge en aquesta època, tenen una importància molt especial. Sobretot ho fan sentint la responsabilitat de transmetre uns valors i uns conceptes, que la cultura oficial d’aquella època considera inexistent, intentant d’establir uns contactes amb el món científic d’una Europa, que ens ignora i és ignorada per l’Espanya franquista.”