El proppassat dijous 19 de maig de 2005 va tenir lloc l'homenatge conjunt de la Societat Catalana de Geografia i la Societat Catalana d'Estudis Històrics a Pierre Vilar. L'acte va ser presidit pel president de l'IEC, Salvador Giner, acompanyat dels presidents de les respectives filials, Maria Dolors Garcia Ramon per la de Geografia, i Gaspar Feliu per la d'Estudis Històrics. Helena Estalella, professora del Departament de Geografia de la UAB, i Jaume Torras, director de l'Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives (Universitat Pompeu Fabra), van ser els encarregats de glossar la figura de Vilar. En clau d'homenatge, la sessió va tenir l'encert de centrar-se en les enriquidores reflexions personals per part dels ponents, que van partir del fet que la trajectòria de Vilar ja ha estat exposada en diverses ocasions.

El president de l'IEC va encetar l'homenatge relacionant la tesi doctoral de Vilar amb la preocupació dels sociòlegs per les causes socials de la industrialització. Giner va apuntar que el tema, en la proximitat de la celebració del centenari de l'obra de Max Weber L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, encara no estava resolt, i que calia agrair que Pierre Vilar hagués aportat una primera llum per comprendre aquestes causes en el cas de Catalunya, que amb el Piemont, constituïren els casos més importants de la primera industrialització al sud d'Europa.

A continuació, Maria Dolors Garcia Ramon va ressenyar l'activitat investigadora i docent d'Helena Estalella, aquesta darrera dedicada en bona part a la Geografia de Catalunya i dels Països Catalans. La presidenta de la SCG en va destacar l'èmfasi que la professora Estalella havia donat a la Catalunya dins l'Espanya Moderna de Vilar, i molt especialment, al primer volum, "El medi natural", que recordava haver-li sentit citar com "la millor Geografia de Catalunya".

Helena Estalella va iniciar la seva reflexió recordant el malaguanyat Joan Vilagrasa, de qui va dir que hauria d'haver ocupat el seu lloc com a ponent, i va remetre els assistents a l'article sobre Vilar publicat per Vilagrassa a la Revista de Geografia de la UB el 2003. Tot seguit es va centrar en la valoració de la tesi de Vilar. Estalella recordava que el llibre havia entrat a casa el 1964, però que fou Enric Lluch qui, ja llicenciada, li va fer adonar-se de la importància de l'obra. Recollint el repte llançat per Garcia Ramon, va considerar que "El medi natural", amb La fesomia geogràfica de Catalunya de Pau Vila, eren les millors Geografies de Catalunya, i va definir el treball de Vilar com un gran relat a través del que hom podia copsar una imatge completa de la construcció de la societat i el territori de Catalunya. Després, i conscient de la singularitat de la coincidència entre les dues filials de l'IEC, no va voler “passar de puntetes” sobre el canvi

vocacional del Vilar geògraf a historiador, i va oferir la seva visió sobre la decisió. En termes de mètode científic, Vilar provenia de l'escola possibilista francesa, i aquell paradigma no s'ajustava a la realitat que ell provava d'interpretar. En realitat, la seva hipòtesi “li sortia en negatiu”. A manca d'alternativa dins la mateixa Geografia, Vilar es va girar cap a l'escola històrica dels Annales. Però a més, va recordar la llunyania ideològica de Vilar respecte a plantejaments que podien prendre's per deterministes. Els nous paradigmes en geografia trigarien encara temps d'arribar. Pel que fa als corrents crítics, les obres de Castells, Harvey i Indovina permetrien, a inicis dels setanta, interpretar el territori com a producte de la societat, allò que veritablement buscava Vilar. Com a mostra d'aquesta afinitat, va apuntar que en la tesi de Vilar és possible veure que no hi ha un únic territori intemporal, sinó un territori per a cada etapa històrica. És per això, va reblar Estalella, que avui aquesta obra es troba en la categoria dels clàssics.

>>> Plana següent