<<< Plana anterior

Gaspar Feliu va introduir Torras, tot recordant el curs de Tercer Cicle que va seguir a l'École Pratique des Hautes Études, de la qual Vilar era director des del 1951. Feliu recordava que va ser Torras qui, a Barcelona, anuncià el 1964 als seus companys que Vilar acabava de publicar la tesi. De Torras, Gaspar va lloar les seves brillants síntesis, com la que prologa la Històrica Econòmica de la Catalunya Contemporània.

Jaume Torras va adreçar els oients als textos sobre Vilar existents, recomanant els dels historiadors Josep Fontana i Rosa Congost, o el geògraf Aron Cohen. En canvi, va enfocar la seva aportació en una visió més impressionista, amb opinions sobre el seu perfil, amb records personals com a antic alumne, i amb reflexions entorn a l'empremta del mestre en la historiografia actual. Entre les múltiples referències, va ser interessant la seva valoració de l'important paper que va tenir en la trajectòria de l'historiador la seva dona, l'arxivera Gabrielle Berrogain, formada a la prestigiosa École de Chartes de París, i que havia mort força anys abans, el 1976.

Quan Vilar va haver de marxar de Barcelona, la seva dona hi va restar amb el seu fill Jean, i va treballar en l'explotació dels arxius, sense els quals la tesi no s'hagués acabat. Més tard, i sense la seva dona al costat, Vilar, possiblement, no va gosar tornar a Barcelona per a completar la seva anàlisi sobre la Catalunya industrial.

Després, Torras es va referir a les seves impressions de l'estada a la Sorbona. Recordà les classes amb Vilar, dictades durant seixanta minuts davant de centenars d'estudiants, com era propi d'aquell temps, fet que els donava un aire impersonal. Però tanmateix, eren classes molt seguides, i els estudiants compraven puntualment els seus apunts ciclostil·lats. Entre aquests apunts es trobava la que seria una de les seves obres més populars, Oro y moneda en la Historia.

En la reflexió entorn a l'absència d'una escola vilariana, va destacar les relacions complicades de Vilar amb Braudel, qui d'una banda el va ajudar a entrar a la Universitat en un moment personal difícil, però que no el va

introduir als cercles més tancats on es feia l'alta recerca en ciències socials, com ara el CNRS. En aquest sentit, en els seminaris de Tercer Cicle als quals va assistir, havia apreciat que Vilar no creia massa en aquell sistema, llavors encara nou, i hagués preferit una docència més individualitzada amb alumnes escollits, tal com es feia en aquells altres àmbits. De fet, el mateix Torras recordà els seminaris a l'École Pratique com uns cercles més reduïts, però on la discussió acadèmica era difícil, ja que sovint es derivava en debats polítics, fomentats en part per la presència d'estudiants espanyols i d'Amèrica Llatina. El ponent va citar alguns dels conceptes que, malgrat tot, ens deixa el llegat vilarià, com el d'història total o el d'història en construcció. I, a banda de les obres sobre Història d'Espanya, i la Guerra Civil, finalment, va apuntar que “sempre ens quedarà Catalunya dins l'Espanya moderna”. [Antoni Durà]