|
Economista, polític i historiador. Llicenciat (1961) en ciències econòmiques. Professor de la Universitat de Barcelona, fins a l'expulsió de 1966 per la participació en la Caputxinada; agregat i catedràtic després, des del 1970, a la de València; i novament a la de Barcelona, a partir de 1980. Influït per Jaume Vicens, Jordi Nadal i Fabià Estapé i el seu germà Enric Lluch, ha treballat amb el grup de Recerques des de la fundació de la revista i amb els autors d'Economia crítica: una perspectiva catalana (1973). Des del 1960 col•laborà a Serra d'Or, i posteriorment també ho feu en un bon nombre de periòdics.
Des del 1962 va realitzar treballs sobre economia aplicada amb una acusada perspectiva territorial en col•laboració amb diversos economistes: sobre la regió de l'Ebre (1967), la de Tarragona (1968), la fruitera de Lleida (1970), el turisme a la Costa Brava (1972), i La població catalana amb Eugeni Giral; el 1965 publicà unes Notes sobre el desenvolupament de l'economia al Principat... amb Ramon Garrabou, i el 1970 dirigí l'estudi Estructura econòmica del País Valencià. Així mateix, els seus estudis sobre els preus del sòl de Catalunya varen ser pioners en un domini molt poc treballat fins aleshores.
En el camp de la història del pensament econòmic va fer treballs sobre els economistes clàssics catalans (Jaumeandreu, Romà i Rossell, Caresmar, Guillem Oliver). En aquesta línia cal destacar El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840) (1973), el text de la seva tesi doctoral presentada a la Universitat de Barcelona el 1970, i Models d'industrialització i ideologies al País Valencià (1974).
|
|
L'eix central dels seus estudis d'història econòmica sempre fou l'anàlisi del sorgiment i la difusió de les doctrines econòmiques, la qual cosa posà de manifest que calia situar la disciplina econòmica en el context social i econòmic del moment històric.
Sense abandonar la seva activitat docent ni les línies de recerca iniciades anteriorment (el 1976 publicà La via valenciana), a partir de 1977 es dedicà sobretot a la política en els rengles socialistes, en l'òrbita dels quals s'havia mogut ja durant el franquisme, tant al Principat com al País Valencià. Fou diputat del PSC-PSOE al Congrés per Girona (1977 i 1979) i per Barcelona (1982). Assumí la cartera ministerial de Sanitat i Consum del govern central des del 1982 fins al 1986. En impulsar la Llei de Sanitat, assegurà que més de cinc milions d'espanyols es poguessin beneficiar de la Seguretat Social. L'any 1989 fou nomenat rector de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo, càrrec que conservà fins al 1995.
Durant els anys noranta amplià considerablement la perspectiva dels seus estudis històrics. S'aproximà a la història general del segle XVIII des de diverses perspectives. N'és bona mostra la sèrie de treballs sobre la fisiocràcia, el reformisme il·lustrat i les aportacions primerenques a l'economia matemàtica i l'aritmètica política, tema sobre el qual impartiria un curs especialitzat a l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton. Així mateix, durant aquests darrers anys d'activitat destaca l'anàlisi del pensament polític dels austriacistes Ramon de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria en L'alternativa catalana (1700-1714-1740) (2000). Fou assassinat per ETA el 21 de novembre de 2000.
|
|
|
|
