|
<<< retrocedir Certament, els anys cinquanta havien girat completament els horitzons intel·lectuals i professionals d’Enric Lluch en relegar l’autodidàctica pel coneixement reglat, i passar d’operari tèxtil a mestre de nois i noies. Efectivament, la condició de llicenciat universitari el va portar a exercir la docència a l’escola Costa i Llobera, on es va implicar a fons amb els moviments de renovació pedagògica que fermentaven sota l’anquilosament de l’escola franquista. El suport a l’obra de la institució Rosa Sensat va ser molt considerable i va impulsar decididament l’Escola d’Estiu de mestres de Catalunya. També durant la primera meitat dels anys seixanta, va iniciar-se com a docent universitari, d’ajudant de la càtedra de geografia de la Universitat de Barcelona, una plaça fantasmal i mal retribuïda, de la qual seria foragitat arran dels fets de la Caputxinada (març de 1966).
Tot amb tot, la pluriocupació s’imposava. A més a més de les tasques purament docents, Enric Lluch va desplegar les seves capacitats organitzatives i persuasives en el domini de l’edició de llibres. Va treballar per a editorials diverses en relació amb actualitzacions i adaptacions d’enciclopèdies, diccionaris i manuals. Forma part de jurats dels premis a la Nit de Santa Llúcia, escriu pròlegs, col·labora a Serra d’Or, assessora treballs en curs... De tota manera, el resultat més resplendent d’aquesta vessant professional va ser la fundació de l’editorial Oikos-Tau, amb el seu germà Ernest i l’impressor i cosí Jordi Garcia de Vilassar. En el camp de la geografia universitària, aquesta editorial va ser capdavantera en la incorporació de títols de prestigi internacional al castellà i va ser un referent per als estudis de geografia arreu de l’Estat espanyol. El disseny i l’engegada de la Gran Enciclopèdia Catalana, tasques en les quals va intervenir decisivament de conjunt amb Jordi Carbonell i Max Cahner i Garcia, hauria estat un altra fita emblemàtica, de no haver estat pel fiasco empresarial prou conegut, el qual va ocasionar la sortida de Lluch d’un projecte que havia acaronat decididament.
Hi ha qui enfila la dècada dels setanta a partir de l’any seixanta-vuit. Altres esperen fins a la crisi econòmica de l’any setanta-tres. Tant se val una o altra data. Però en la contextualització de
[...més semblances] |
l’obra d’Enric Lluch, paga la pena quedar-se amb la primera. En efecte, amb la subsistència de la família en perill, li truca un dia, abans de l’estiu d’aquell any de revulsius mundials, en Ricard Salvat, bon amic seu, com tants d’altres, per posar-lo sobre la pista de la propera fundació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i l’avisa que han pensat amb ell com a professor de geografia a la llicenciatura de Filosofia i Lletres. El projecte va tirar endavant amb l’aquiescència activa de Frederic Udina, qui va fer ulls clucs a l’expulsió de la universitat que pesava sobre Lluch, així com amb molts altres professors. El contracte va concretar-se en encàrrecs de curs, els quals s’allargarien fins a la jubilació.
L’any seixanta-vuit també és el de l’afermament de l’activitat de recerca de Lluch en relació amb la divisió territorial de Catalunya, plantejada, d’entrada, dintre dels corrents empiristes d’ús a l’època, és a dir, la delimitació d’àrees funcionals d’intercanvi de béns i prestació de serveis. Els seminaris mantinguts sota la direcció de Pau Vila i Lluís Solé Sabarís -els pilars del pont estès entre els geògrafs catalans d’abans de la guerra i les noves generacions-, sessions de les quals Lluch va fer de secretari diligent, juntament amb la recepció de les obres punteres dels nous corrents geogràfics oberts a les universitats angloamericanes durant els anys seixanta, el van decidir per aquesta especialització temàtica. El Grup d’Estudis Territorials, finançat pel Servei d’Estudis de Banca Catalana, i en el qual va saber integrar Pilar Riera, Joan Soler i Riber i Eugeni Giral, va portar a terme la primera recerca completa en aquell topant entre 1968 i 1973, d’antuvi aplicada –ai! la geografia aplicada- a la regió de Girona, i ampliada després a tot Catalunya, quan Lluch ja s’havia desdit del context metodològic del treball, amb la participació d’altres investigadors universitaris de la UAB (1977-1983).
En fi, l’any 1968 és significatiu en la trajectòria d’Enric Lluch per la seva incorporació a la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia, una altra conseqüència dels seminaris amb Vila i Solé. Naturalment, no s’hi va afegir per a escalfar cadira. De conjunt amb Lluís Casassas i sota la direcció de Solé, va posar al dia l’entitat, tant en l’ordre de la gestió com en el de la programació acadèmica d’activitats. seguir >>>
|
