|
Professor de geografia i editor.
“Lluch, Lluch, defensor de causas perdidas!”, li va etzibar l’hermano que el va enxampar al pati del col·legi de Vilassar de Mar penjant un pasquí en el qual denunciava la invasió feixista d’Abissínia beneïda per Pius XI. Ho va rememorar, molts anys després, l’historiador Albert Balcells en el repàs del currículum de Lluch, durant l’acte de lliurament del Premi Fuster i Rabés que li va atorgar (1987) el Col·legi de Llicenciats en Lletres i Ciències per la seva excel·lència docent al servei del país. L’anècdota ve a tomb, perquè es pot afegir a les que avui mateix desgranava Enric Lluch i Galera, en el parlament que ha pronunciat durant l’acte de comiat de les despulles del pare, per a remarcar el seu perfil fora del “normal”. Així mateix, és una mostra precoç de l’activisme científic, social i cultural, desplegat tossudament per Lluch fins que les forces li van dir prou.
Tanmateix, ¿la intencionalitat del mural va ser per a defensar una “causa perdida”? Des d’aquell 1936 fatídic –el fàmul acusador seria assassinat pocs mesos després- el país, i el món sencer, ha passat per tot tipus de vicissituds, anàvem a dir de “causalitats”, de relacions de causa i efecte, tràgiques i sortoses, fins a formar una floca inextricable, dialèctica. On són les causes i els efectes? És per això que la trajectòria vital d’Enric Lluch i Martín no es pot descontextualitzar dels anants i vinents col·lectius, els de casa i els d’arreu, perquè s’hi va abocar per a comprendre’ls i redreçar-los en el possible.
Acabada la Guerra Civil, el pare Lluch, tècnic i emprenedor tèxtil, va trobar feina a Vilada, a la fàbrica dels Ferrers, lloc en el qual va instal·lar i alimentar la família un parell d’anys. Enric Lluch, des de llavors, va sentir un afecte especial pel Berguedà i, anys després, hi va fer estades molt sovintejades, fins al punt de participar activament en les tasques de l’Àmbit de Recerques del Berguedà. Però no ens precipitem. De retorn a Vilassar, i a cavall de Barcelona, va cursar estudis de peritatge tèxtil durant els negres anys de postguerra, sense gaire convicció, més aviat com una imposició per ajudar el negoci familiar.
[...més semblances] |
Ocupat de ple en la fabriqueta d’Horta –hi cobria el torn de nit-, va iniciar els estudis de Filosofia i Lletres a començament dels anys cinquanta. La coordinació efectiva de les dues activitats era cansada i difícil. Acabar el torn, rentar-se, canviar-se, per plantar-se a la plaça de la Universitat en tramvia a les vuit del matí, era gairebé missió impossible. El mateix Enric ens havia contat l’esbroncada monumental que li va clavar en Salvador Llobet el dia que va gosar entrar a la seva classe un cop iniciada. Una vegada aclarida la causa de la vulneració de les regles acadèmiques, Llobet li va permetre l’entrada a l’aula quan li convingués i li dedicà un afecte inestroncable. Fruit d’aquesta bona sintonia és, potser, el pas d’Enric Lluch pel seminari de geografia animat per Lluís Solé Sabarís a la delegació barcelonina de l’Instituto Juan Sebastian Elcano (CSIC), gresol indiscutible de la geografia científica catalana universitària als mateixos anys cinquanta.
D’altra banda, el mestratge rebut de Jaume Vicens Vives i la simbiosi amb el seu germà Ernest, el van apropar als estudis d’història i, de retruc, li van proporcionar un coneixement aprofundit de la realitat catalana a l’hora de la transició econòmica de l’autarquia al desarrollismo. Justament, el tema estudiat en la seva tesi de llicenciatura va versar sobre un procés de desenvolupament econòmic similar, sense transformació política: les activitats capitalistes dels traginers de Copons a les acaballes de l’Antic Règim espanyol. Un tema, tot sigui dit de passada, ben avingut amb la geografia històrica. L’etapa de formació pròpiament dita a la Universitat de Barcelona, amb la història com a domini de recerca principal, però amb detallades incursions en l’estudi de la llengua i la literatura catalanes, va anar de costat amb el pas pels Estudis Universitaris Catalans (1951-54), la institució clandestina animada per Ferran Soldevila, i culminada amb l’estada d’un any a la Universitat de Liverpool (1959-60) com a lector d’espanyol i de català. Tot això li va permetre establir una munió d’amistats i coneixences, les quals li facilitaren l’accés professional al món editorial barceloní. seguir >>>
|
