"Evolució morfològica del Pirineu durant l'era Terciària", interpretació de Lluís Solé en Geografia de Catalunya, vol I. Barcelona: Aedos, 1958-64, p. 78.

<<< retrocedir  En l’àmbit científic, més enllà de les publicacions especialitzades, mostrà un gran interès per les obres de síntesi regional, entre la recerca i la divulgació. El 1952 inicià la publicació de la Geografía de España y Portugal, en col•laboració amb el geògraf espanyol Manuel de Terán., que inclou la primera síntesi del medi físic de la Península Ibèrica. El 1958 endegà una Geografia de Catalunya, en què participaren especialistes de disciplines diverses. Encara en la mateixa línia, de la col•laboració amb Terán va resultar una Geografía Regional de España (1968) i una Geografía General de España (1978). Ocupà nombrosos càrrecs en institucions científiques (com ara l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, o el Patronat Alfonso el Sabio del CSIC), fet que l’obligà a deixar parcialment el treball de camp, i en la darrera etapa rebé nombrosos reconeixements, tant a Catalunya i Espanya com en altres països: cal remarcar la distinció francesa de les Palmes Acadèmiques, mostra del seu prestigi entre els geòlegs i geògrafs d’aquell país. Els darrers anys ocupà la presidència de la Societat Catalana de Geografia (1972-81), i el 1976 fou nomenat membre del primer Comitè d’Història de Ciències Geològiques.

[...més semblances]

Format i aviat integrat en el projecte col•lectiu de modernització de la ciència i de l’ensenyament en la Catalunya anterior a la Guerra Civil, com mostren el seu pas per l’Institut-Escola o la seva relació amb Pau Vila, aquest esperit impulsà la seva decisiva tasca en els anys postguerra, destinada a mantenir una activitat científica i docent sobretot en els àmbits de la Geografia i la Geologia, però en realitat amb una visió veritablement interdisciplinària. Aquesta empresa de cohesió la va dur essencialment des de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, així com des de la secció barcelonina del CSIC, i formà una generació de geòlegs rellevants, com ara Noel Llopis, Fontboté o Oriol Riba. Des d’aquests focus va fer sentir la seva influència també en altres àmbits, sobretot a la Facultat de Lletres on, a través del professor Salvador Llobet, un grup de llicenciats en Història (Montserrat Rubió, Vilà Valentí, Maria de Bolòs) obririen també el camí a la institucionalització de la Geografia. Més tard contribuiria igualment a la recuperació de l’IEC.   seguir >>>