El tractament del paisatge en la geografia catalana des dels anys seixanta fins avui
 

El passat dijous, 3 de març, a la Sala Lluís Nicolau d’Olwer de l’IEC, va tenir lloc la quarta sessió dedicada a revisar els canvis experimentats en la Geografia del país i les aportacions realitzades pels geògrafs i geògrafes des de l’aparició del 1r volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS. Aquesta sessió es dedicà a l’estudi del paisatge i comptà amb la participació de Joan Nogué, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge de la Generalitat de Catalunya; Valerià Paül Carril, format a la UB i que després d’una estança a la Western University de Perth a Austràlia, és ara professor de la Universitat de Santiago Compostel·la; i Francesc M. Muñoz Ramírez, professor titular de Geografia Humana i director de l’Observatori de la Urbanització de la UAB.

Inicià l’acte el professor Joan Nogué, que actuà d’introductor del tema i de moderador. Es referí al pròleg de Lluís Solé Sabarís al primer volum de la Geografia de l’AEDOS, en el qual assenyala el propòsit d’explicar Catalunya d’una altra manera, d’acord amb els corrents moderns provinents de França i pel “redescobriment del propi país i la interpretació dels fets que s’escolen ordinàriament davant els nostres ulls”, la qual cosa constitueix el paisatge. Recordà també l’interès que tenen per a l’estudi del paisatge català els 10 volums de Catalunya Visió, amb fotografies d’Antoni Sirera i textos de diferents escriptors, que aparegueren pocs anys més tard de l’aparició del primer volum de l’AEDOS.

La visió del paisatge que s’introdueix en aquella època és una visió del paisatge extreta de les aportacions de Vidal de La Blache i els seus deixebles, un paisatge que es mirava d’inserir dins l’espai de la regió. El paisatge es convertia en el rostre de la regió, tal com l’anomenava Eduardo Martínez de Pisón. Recordà que més o menys per la mateixa època de la geografia vidaliana, a la Universitat de Berkeley, Carl O. Sauer treballava el paisatge a partir dels paisatges naturals que per la intervenció dels humans esdevenien culturals. Posteriorment la New Geography, impregnada de quantitativisme i positivisme, rebutja els estudis del paisatge i els corrents marxistes l’aniran reincorporant paulatinament com a construcció social dels humans (cas d’algun article dels primers números d’Hérodote o d’autors com Milton Santos).

Acabà la seva intervenció referint-se breument a la recuperació del paisatge a partir de la Geografia humanística, subjectivista i de la percepció, recordant algunes de les principals aportacions en els estudis del paisatge més renovadores, com poden ser les de Yi-Fu-Tuan, de la Universitat de Wiscosin. Unes visions totes elles que han tingut la seva repercussió en la geografia que es fa a Catalunya.

A continuació prengué la paraula Valerià Paül, que enfocà el tema des del punt de vista de la ideologia que impregna tota visió de la geografia, i per tant també del paisatge. Per fer entendre el seu posicionament llegí o es referí a frases de textos de la Geografia de l’AEDOS dels capítols del Vallès i del Maresme, de Salvador Llobet, del concepte de comarca de Joan Vilà, del capítol del Barcelonès de Pau Vila, i alguns altres, així com d’alguns peus de fotografia. El relleu, el clima, la vegetació formen l’escenari on es desenvolupa l’acció humana que els autors de la Geografia de l’AEDOS intentaran esbrinar.

L’hermenèutica vidaliana, necessita una reconstrucció narrativa i per a Catalunya, la Geografia de l’AEDOS permet un relat que intenta ser coherent, encara que no sempre s’aconsegueix, perquè el concepte de paisatge, que és difús, s’intenta encabir dins unes comarques basades fonamentalment en la divisió de l’any 1933. S’estableix per tant una certa tensió entre les regions fisiogràfiques i unes comarques que tenen a veure amb la fidelitat als pressupòsits ideològics del nacionalisme català de la Catalunya republicana.

Valerià Paül assenyalà també la importància de la Geografia de l’AEDOS per tenir una idea de l’organització i estructuració dels nostres paisatges, cosa que altres comunitats autònomes encara no tenen. Igualment esmentà la importància de la cartografia, que constitueixen una joia per comprendre els paisatges de mitjans de la passada centúria, especialment el mapa de la distribució proporcional dels principals conreus de Catalunya de Salvador Llobet. Respecte als continguts ideològics nacionalistes dels peus de fotografia va esmentar com a exemple les dedicades a la Ciutadella de Barcelona del capítol de Barcelona.

Francesc Muñoz, especialista en temes de paisatges urbans, no es referí pas a aquests, sinó que, d’acord amb l’encàrrec que rebé de Joan Nogué, tractà dels reptes que tenien els geògrafs per emprendre nous treballs i enfocaments sobre el paisatge, ben diferents del que s’ha fet fins ara. Remarcà que s’havia passat d’estudiar uns paisatges naturals a uns paisatges humans i que potser caldria analitzar els paisatges que els humans han malmès, “els paisatges pervertits,” i que el geògraf pugui passar de la comprensió d’aquests paisatges a una explicació i interpretació. Seria molt important estudiar les noves realitats de la geografia cultural, com poden ser els paisatges generats per l’autopista de Castelldefels.

Els nous estudis del paisatge hauran de tenir en compte tres grans canvis socials que han tingut lloc en els darrers anys. En primer lloc, els canvis que comporta la mobilitat i que impliquen unes noves relacions entre els individus i el paisatge. En segon lloc, els impactes de la globalització, amb fenòmens com el del turisme, que alteren el paisatge. En tercer lloc, el tema digital, que comporta apropiar-se del paisatge per mitjà de la pantalla de l’ordinador. Paisatges en pantalla, que també són centrifugats per la televisió.

Considerà que la geografia ocupa un punt central entre les altres disciplines que tracten del paisatge i que, mentre el geògraf estudia, analitza i fa propostes sobre el paisatge, l’arquitecte dissenya paisatges, fa paisatgisme. Per a Muñoz, en el futur, el geògraf haurà de tenir en compte tres temes que seran primordials en els estudis de paisatge. El primer, la relació entre paisatge i patrimoni, i haurà d’intervenir en el descobriment de patrimonis oblidats que configuren un paisatge. En segon lloc, s’haurà de tractar la relació entre el patrimoni ambiental i el cultural en la configuració d’un paisatge, com podria ser el cas del riu Ripoll, com a unitat de paisatge. En tercer lloc, s’haurien d’analitzar nous conceptes relacionats amb el paisatge, com el dels espais públics o els lligams entre aquests i el patrimoni arqueològic.

La sessió s’allargà i hi hagué poc temps per al col·loqui, en el qual sorgí el tema de l’existència d’una “Escola catalana de geografia”, escola que molt possiblement queda reduïda a “l’Escola catalana clàssica de geografia,” centrada en el paradigma defensat per Lluís Solé Sabarís i que posteriorment es difuminà. La sessió valgué la pena per les interessants reflexions que tots tres autors feren sobre el tema del paisatge relacional amb la geografia de Catalunya. [Josep Oliveras Samitier]