A “La lógica del crecimiento urbano”, és a dir, la segona part del llibre, s’ocupa dels factors de creixement urbà per a destacar la importància crucial de la centralització administrativa derivada de la creació de les províncies i la concentració dels mitjans de producció, conseqüent a la fallida de les estructures precapitalistes. En el cas de les províncies i, en concret, l’elecció d’unes determinades localitats com a capitals, recorre a la anàlisi històrica per a valorar positivament el creixement econòmic que van experimentar de retruc. L’explicació de l’associació de la localització industrial amb el fenomen urbà, en canvi, l’enfila amb interpretacions de clara nissaga marxista. S’adona com les necessitats de mà d’obra empenyen les migracions i la concentració del proletariat i del subproletariat als àmbits urbans, “dando lugar a la aparición de un ejército de reserva que presiona y posee efectos estabilizadores sobre los salarios”. I, a la mateixa pàgina [71] del text ara citat, galleja de conèixer l’anàlisi econòmica marxista quan fa referència a l’augment de la composició orgànica del capital, el qual “determina la disminución de la tasa media de ganancia, lo que puede contrarrestarse a través del mantenimiento de salarios bajos --- por la presión del ejército de reserva

industrial --- o aumentando la intensidad de la explotación (elevación de los ritmos de trabajo)”.

La tercera part porta per títol “La producción del espacio urbano”, en la qual Capel es recolza decididament en els postulats de Lefebvre i els seus deixebles per mitjà dels articles llurs a Espaces et Sociétés. En essència, la temàtica que tracta és la dels agents urbans i els de la producció d’habitatges per part dels agents privats i públics. Des dels primers paràgrafs queda prou clara la intenció de l’autor d’analitzar el paper de les persones i de les institucions que disposen de poder econòmic i polític per a transformar la ciutat i convertir l’espai rural en urbà, així com constatar l’existència d’un marc jurídic que empara legalment les intervencions d’uns i altres. Són les pràctiques dels agents les què, en fer ús dels mecanismes legals, produeixen l’espai urbà, atès com aquest no és construït en funció dels seus habitants, sinó dels interessos dels diversos agents, malgrat puguin arribar a ser contradictoris. En aquest topant, Capel es recolza en nombrosos documents i informes públics, així com en algunes informacions aparegudes a la premsa. La bibliografia que se cita és, sobretot, d’arquitectes-urbanistes,