Els processos d’interdependència es manifesten, a parer d’Oriol Nel·lo, en les dinàmiques metropolitanes, les quals configuren la seva realitat territorial ben bé des de fa cinquanta anys. És un fenomen nou, generador de problemes i desajustos, els quals precisen, també, nous instruments per al seu bon govern. A l’article “La ordenación de las dinámicas metropolitanas: el Plan Territorial Metropolitano de Barcelona” procura explicar com aquest instrument podria reconduir els conflictes, més que no pas obviar-los, per camí dreturer.

El Pla Territorial Metropolità de Barcelona, enllestit el 2010, era, però, una peça més, i per més significativa que hom vulgui, de la fornada d’instruments d’ordenament territorial, dels quals Nel·lo passa revista a “Los planes directores urbanísticos: una nueva generación de planes”. El caràcter innovador d'aquests plans es deriva, en primer lloc, del seu abast territorial. Es tracta, en tots els casos, de plans d'àmbit supramunicial, destinats a orientar i

coordinar el planejament local per tal que pugui fer front a les dinàmiques de transformació del territori, dinàmiques que, com és ben sabut, integren espais cada cop més amplis. En segon lloc, els plans són innovadors pel seu contingut, ja que volen donar una resposta de conjunt a la problemàtica dels assentaments, les infraestructures i els espais oberts, trencant, així, les aproximacions sectorials. Finalment, els plans són innovadors pels seus objectius d'assolir una major sostenibilitat ambiental, eficiència econòmica i integració ciutadana a través de la compacitat formal, la complexitat funcional i la cohesió social dels assentaments. Les línies mestres d’aquests projectes havien de ser l’articulació d’un territori complex, amb espais diversos i complementaris; la urbanització compacta que s’allunya dels processos de dispersió territorial, consumidors de sòl en excés i generadors de conflictes de mobilitat; la defensa de la integració social que eviti el sorgiment d’àrees de segregació.