La documentació estadística té una vida activa molt curta. En gairebé totes les temàtiques i situacions, més aviat o més tard, els aplecs sistemàtics d’informació queden superats per nous reculls posats al dia. Els registres antecedents queden relegats a testimonis històrics de major o menor vàlua a efectes comparatius. En bona mesura, la recopilació d’entitats de població publicada en el Nomenclátor... de España, referida a l’estat existent a l’any 1860, també va seguir el camí de l’obsolescència documental. Certament, el grau d’exhaustivitat i detall que va assolir no ha estat superar per cap dels nomenclàtors estatals efectuats amb posterioritat, i fins avui dia. Però l’objectiu que pretenia va ser cobert, a poc a poc, i amb encert discutible, pels mapes d’inventari aixecats i publicats d’aleshores ençà, com, per exemple, el Mapa Topográfico de España 1:50.000. Perquè la finalitat d’aquell nomenclàtor no podia ser altra de servir d’eina de control del territori i de la seva població com a subjectes electorals, fiscals i de conscripció.

Amb el transcurs del temps, i per la lògica evolució de l’ideari humà, les estadístiques adquireixen funcions i significacions que no tenien de primer antuvi. Així, en el cas del nomenclàtor de 1860, la necessitat d’identificar i localitzar una determinada localitat, ni que fos aproximadament, per part

de l’administració pública, es va esllanguir per deixar pas a una explotació sistemàtica del document amb finalitats científiques. A Catalunya, ho va empènyer la difusió dels objectius i mètodes de la geografia regional francesa al segon quart del segle vint, enderiada a escatir les causes de la distribució territorial dels humans, tant en àmbits petits com en grans, la Terra sencera si cal. Així, el primer despullament exhaustiu de les dades del Nomenclátor... de España de 1860 referides a les quatre províncies va ser efectuat per Pau Vila als anys trenta del segle passat, per tal de trobar patrons de distribució del poblament. El mapa que acompanyava la publicació en la qual va exposar els resultats [Pau Vila : “El poblament de Catalunya. El problema geogràfic de l’aigua”. Revista de Catalunya, 90 (setembre 1938), p. 47-61.] és demostratiu de la profunditat de la recerca. El desenllaç de la Guerra Civil i l’exili van capolar, com tantes altres coses, un projecte científic que prometia qui-sap-lo.

Amb la represa dels estudis geogràfics a Catalunya durant el tardofranquisme, es va renovar l’interès per la informació sobre el poblament continguda en el nomenclàtor de 1860, no només per la seva significació teòrica, sinó també per a la reconstrucció del paisatge humà en el traspàs de l’Antic Règim a l’Estat liberal, en una època en la qual el camp català va fer el ple demogràfic. En