s’està referint a la Catalunya Vella i la Catalunya Nova. Cadascuna de les dues parts se subdivideixen en tres altres entitats, la determinació de les quals només mereixen un comentari breu sobre les característiques del relleu a tall d’introducció. Per a la Catalunya humida, o Vella, són: l’Alt Pirineu, les Terres del Ter i del Fluvià i les Terres del Llobregat i del Besòs. Per a la Catalunya seca, o Nova, les Terres dels rius Foix, Gaià i Francolí, les Terres de l’Ebre i les Terres del Baix Segre. Tanmateix, la compartimentació bàsica del territori per a l’articulació del llibre en capítols és la comarcal.

El desenvolupament del text de cada comarca segueix un patró fix, sobre el qual l’autor basteix una narració àgil i entretinguda. El relleu i els materials geològics, el clima i les aigües i la vegetació, tant l’espontània com la conreada, encatifen l’entrada de manera inexcusable. Segueix una referència més o menys dilatada a les modalitats de l’engreix del bestiar comarcal. Amb l’agricultura i la ramaderia enllestida, l’autor pot passar ja a tipificar la casa rural de la comarca de manera prou avinguda amb les singularitats físiques i humanes exposades amb antelació.

No estalvia paràgrafs per a descriure els trets sobresortints de les cases immerses en agrupaments vilatans més destacats o en els escampalls de masos arrambats, és clar, a les boscúries. Us recordarà la narració d’una excursió ràpida, des del centre fins a la perifèria comarcal. Les interpolacions sovintejades, però sense enfarfegar, dels relats dels viatgers de l’època moderna, com Hernando de Colon, Ponz, el pare Villanueva, Young, Zamora, i altres de contemporanis de l’autor, com Casassas, Espinàs, Iglésies o Josep Pla, donen amenitat a la lectura.

El llibre es clou amb un apartat titulat “La diversitat en la casa rural” [p. 269-281], en el qual no cal esperar conclusions formals. Però alguna cosa hi ha d’això. Posem per cas el comentari següent recollit al davantal del capítol: “Els contrasts entre els exteriors de les vivendes i les diferències en la seva distribució interna no són, en mant cas, prou ressaltants perquè permetin establir l’existència, en les construccions, d’unes normes locals, sectorials o comarcals determinades” [p. 270] .Tot i així, Vila dóna bones pistes per a diferenciar geogràficament