La institució familiar tradicional del camp català és la raó de ser del seu poblament. En conseqüència, Marc-Aureli Vila entén la casa rural, en un sentit ampli, com una empresa, petita o gran, dirigida pel cap de casa, el qual també és el cap de família, generalment força extensa. L’existència de parcers, masovers i jornalers, però, gairebé no li consta, els cita molt de passada. És una explicació de dret civil, de l’advocat Vila. Però quan l’autor es posa d’historiador, ensenya l’orella. Llegiu sinó el següent: “Els conceptes que hem expressat expliquen el perquè de la gran estabilitat, al llarg de la història, de l’explotació rural a Catalunya i de la gran significació de la casa pairal –sigui gran, sigui xica– en l’economia rural del país i en el tradicional maneig de les relacions familiars i socials en la vida rural de casa nostra.” [p. 7] L’explicació és la del pairalisme lliberal, la de Joaquim de Camps i Arboix, per entendre’ns. No esmenta, com els masos, amb masia o sense, van poder perdurar mercès a la sobreexplotació de parcers, masovers i jornalers. La narració del Vila geògraf, és tota una altra cosa. Tota una rememoració de la geografia dels factors i elements ambientals, en la nissaga inaugurada per Jean Brunhes i difosa a Catalunya per Pierre Deffontaines, amb alguna relliscada determinista de calat venial.

Per a Marc-Aureli Vila, els factors que incidiren en la dispersió de la casa de camp són: poder comptar amb aigua, estar en contacte amb boscos i les característiques del relleu. L’aigua és imprescindible per a la vida humana tant per a ús domèstic com per al regatge de les terres, perquè, al capdavall, el pagès “podrà treballar les terres de secà, però en viurà apartat.” [8] Els boscos proporcionaven fusta, llenya i adob i “els terrenys trencats no conviden a traslladar-se a distàncies considerables per anar de la casa al camp, al contrari del que passa a les terres planeres.” Els masos es van constituir a les clarianes artigades de l’alta edat mitjana. “Amb el temps, les clarianes es feren més grans i en molts llocs tendiren a unir-se. El mas edificat en cada clariana pogué posar-se en més estreta relació amb els altres masos i així el paisatge s’humanitzà del tot i formà plenament un hàbitat agrícola.”

Conseqüent amb els factors explicatius de la dispersió del poblament a Catalunya, inicia el recorregut descriptiu dividint el territori en dues grans parts: la Catalunya humida i la Catalunya seca. L’ús del criteri històric per a fonamentar la divisió, més que no pas el físic de la pluviometria, queda palès a les respectives introduccions [p. 17-19 i 173-175], de manera que no queda dubte que