d’Aigüestortes, el primer d’agost de 1979. L’obra es clou amb una relació dels companys de Joan Coromines en les primeres 215 excursions. El més sovint sortia sol, però no faltaven les ocasions en què feia colla amb un o més excursionistes. La relació de participants queda anotada a cadascuna d’aquelles sortides de joventut. Els curadors han afegit una breu notícia biogràfica de cadascun. Llàstima, però, que per a diverses persones només en vagi deixar citat el primer cognom, amb la qual cosa ha fet gairebé impossible la seva correcta identificació. En qualsevol cas, entre els companys de Coromines he reconegut diversos socis de l’aleshores non nata SCG: Josep Ma. Batista i Roca, Pere Blasi i Maranges [no pas “i Vallespinosa”, com posa a la nota], Josep M. de Casacuberta i Roger i Pau Vila. Tot i haver d’afegir més planes a un volum ja prou gruixut, un índex toponímic complet, així com un mapa de síntesi de la localització dels itineraris efectuats per terres catalanes, hauria facilitat la seva consulta detallada.

I, per acabar, ¿quina podia ser la finalitat d’aquestes narracions escrites de les excursions de Joan Coromines, que ell mateix va reunir sota el títol general d’Itineraris? Cap al final de la seva vida, havia comentat que la motivació de la seva

passió primerenca per l’excursionisme, i del muntanyisme en especial, va ser el coneixement estratègic del territori. També hi va fer referència a la “Nota” introductòria de 1972. És a dir, com una eina de combat, incentivada per Francesc Macià en instaurar-se la Dictadura de Primo de Rivera, adoptada aviat per la Societat d’Estudis Militars, de la qual Coromines formà part. Rere el seu pas per Montpeller (1925-27), quan l’autor abandonà les frisances bèl·liques, penso que els textos llargs, els que narren les excursions fins a 1934, són expansions literàries de joventut, en la línia del gènere de viatges, i que des d’aquella data en endavant no van tenir continuïtat. Els curadors Josep Ferrer i Joan Pujadas aventuren la possibilitat que l’autor tingués la idea de transformar-les en guies excursionistes, la qual cosa no es va materialitzar. Sigui com vulgui, el registre sintètic de les excursions que van seguir i la confecció acumulativa del llistat numerat a les seves agendes, fa pensar, més aviat, en “l’escrupolosa disciplina de recerca que Coromines s’autoimposava”. Els registres i els llistats d’itineraris li podien ser molt útils per a referències secundàries dels materials toponomàstics recollits en altres documents, en el benentès que aquests materials no figuren gairebé mai en les narracions peripatètiques. [Pau Alegre]