En el 5 propers capítols es fa una descripció detallada de les diferents infraestructures i construccions citades fins al moment, així com de diferents costums culturals amb un anàlisis de l’inventari realitzat en el marc del projecte que és de recomanable lectura. Sempre s’aborda amb una perspectiva històrica que permet veure l’evolució en el temps de cadascun dels elements analitzats. D’aquesta manera s’estudien, se situen territorialment, se’n descriuen les característiques físiques i socials i s’explica quin ús tenien els bollons i la xarxa de sèquies pel que fa a l’aigua superficial del fons de vall; els aqüífers i la xarxa de pous fent referència a l’aigua subterrània del fons de vall; l’aprofitament de l’aigua directa de la pluja a través de les basses, les cadolles i els aljubs a les zones més elevades del terme; el consum d’aigua a dins de les cases del poble; el paper que juga l’aigua a nivell social i el funcionament dels molins de farina i d’oli i el diferent ús que fan de l’aigua.

En el capítol final “El patrimoni hidràulic en el desenvolupament actual dels secans” es descriu breument l’evolució de l’activitat agrària al municipi des dels anys 1960 i es fan diverses propostes d’aspectes i criteris a tenir en compte per al desenvolupament local i global a partir de l’aprofitament del l’aigua i el patrimoni que hi està vinculat, passat i present. A partir de 1960 es produeix una progressiva descolonització de l’espai agrari del terme municipal que dóna pas a una invasió de l’espai per erms i vegetació autòctona. Aquesta evolució a la baixa de l’ocupació agrària del territori fa que quedi en desús gran part de la infraestructura especialitzada en l’aprofitament de l’aigua i la

seva gestió com són les terrasses de pedra seca, les sèquies, els pous, les basses, els aljubs... Tots ells són característics dels territoris de secà i constitueixen un patrimoni al qual s’hauria de tornar a donar un ús en base al desenvolupament local. L’autor fa una proposta de funcions generals que poden ser complementàries a l’activitat agrària i que donen una idea de com es pot aprofitar el patrimoni existent. Part d’aquesta infraestructura es pot reutilitzar per a la producció agrària i una altra part per al desenvolupament turístic de la zona, així com per generar zones ecològicament actives. Per poder dur a terme algunes d’aquestes propostes és necessari fer determinades accions per al manteniment de tot el patrimoni present (neteja, seguiment...).

Per acabar, l’autor proposa per al territoris de secà una gestió de l’aigua mixta, que aprofiti l’aigua existent de manera natural al territori i que la compatibilitzi amb la que porten diferents infraestructures de fora de l’espai sec. Això rendibilitzaria l’aigua disponible i faria la gestió del cicle de l’aigua més sostenible. En la presentació d’aquesta publicació al més de maig a Lleida, Ignasi Aldomà remarcava el procés d’aprenentatge que s’havia dut a terme amb aquest projecte i com alguns d’aquests aprenentatges poden ser aplicats en l’actualitat per millorar la gestió de l’aigua.

Aldomà, amb aquesta publicació, fa un pas més en la línia de treballs i publicacions que existeixen sobre l’aigua a Catalunya i n’aporta una nova perspectiva, la dels secans. [Eduard Trepat i Deltell]