Negrete, d’una quinzena de quilòmetres de llargada. Però, com es pot comprovar en les fotografies panoràmiques que il·lustren el llibre, la serralada no presenta una carena gaire afilada, més aviat és tabular —una mesa—, de manera que, de punta a punta, és coronada per una faixa de terreny d’un quilòmetre d’amplada de promig, força planera, decantada suaument cap a la banda de Chelva. Els d’Utiel posaven el termenal al marge d’aquella faixa oposat al de partió d’aigües. Tenien raons històriques per a provar-ho, ja que els pedrons plantats per treballs de demarcació més reculats, el més antic dels quals es remuntava a començament del segle XV, així ho disposaven. Però, en tenir aquests senyals una densitat insuficient, i aperduats pel pas del temps, els ramats i els bosquerols de Chelva podien introduir-se subreptíciament en el terme d’Utiel i pretendre, al capdavall, el desplaçament de la frontera al seu favor.

Com assenyalen Torres i Rosselló, es veu prou bé que la titularitat i aprofitament de la quinzena de quilòmetres quadrats situats entre la divisòria hidrogràfica i el termenal històric, els quals oferien pastures i boscos de qualitat, responia a una motivació

econòmica manifesta. Si durant un segle i mig s’havia pogut mantenir el conflicte en estat latent o, a tot estirar, amb incursions violentes ocasionals d’un cantó i altre, la pressió demogràfica sorgida a al territori de Requena i als Serrans durant la primera meitat del segle setze va portar a una situació explosiva. Cada part preuava aquell retall de territori com a indispensable per a la subsistència de la comunitat respectiva.

El capítol primer [p. 11-45] situa la problemàtica local analitzada en el llibre en el context de la delimitació de la frontera valenciana de les corones d’Aragó i Castella, des dels tractats de Tudellén (1151) i Cazorla (1179) fins a la seva estabilització a finals de segle XIV. Cal advertir que les terres de Requena, dintre les quals s’encabeix el terme d’Utiel, havien estat assignades a la corona d’Aragó pels pactes establerts abans de la conquesta de València. Però les tropes castellanes comandades pel bisbe de Cuenca, Gonzalo Ibáñez García de Gudiel, aprofitant l’enfonsament del regne musulmà de València el 1238, s’avançaren i conquistaren Requena a final del mateix any. Tanmateix, les terres de Requena van incorporar-se al País Valencià després de la divisió provincial de 1833.