És crucial, doncs, que els estudis comarcals d’economia gaudeixin per llur utilitat d’aquest sentit. Perquè la major operativitat que la circumstància econòmica, com deia al principi, dóna als estudis comarcals, tot defugint un comarcalisme exagerat, hi fa necessària la juxtaposició de les nocions d’espai marc i espai objecte. De fet, sense un bon coneixement dels sotssistemes espacials (estadístiques, relacions, característiques), no es poden pas endegar d’una manera coherent les actuacions de base territorial. Però per tal d’aplicar una política econòmica pròpia, sobretot per a l’aprofitament eficaç de la combinació d’efectes directes i indirectes, es requereix un espai suficientment ampli. És així com els sotssistemes dimensionals adquireixen naturalesa per la política econòmica i que aquesta esdevé viable perquè s’acompleixen els requisits d’espai operacional.

No hem de caure pas en el comarcalisme pel comarcalisme. I aquesta és una temptació ara possible a casa nostra. Hom està pendent – i el tema cada vegada és més urgent – d’una normativa sobre la nova divisió i administració territorial de Catalunya. D’altra banda, amb independència de l’alçada del corresponent sostre competencial, l’Estatut d’Autonomia atorga unes determinades facultats per a instrumentar una certa política econòmica pròpia. Ara bé, cal ésser realista i tenir present que en aquest àmbit l’única política econòmica pròpia que podem fer és la de tipus sectorial.

Doncs bé, per a l’elaboració d’aquesta política, convé fonamentalment de disposar d’una panòplia d’estudis per a totes i cada una de les comarques de Catalunya, ja que sense un coneixement acurat de llurs realitats socioeconòmiques quedarien desaprofitats els avantatges de la interrelació territorial. La programació econòmica que en aquest moment requereix Catalunya té, en el fet comarcal, la seva clau de volta. La comarca, entesa com a espai dimensional, possibilita l’actuació econòmica per a la globalitat del territori, entès aquest dins el context d’un espai operacional. L’anàlisi comarcal és prèvia i necessària a la instrumentació de la política econòmica sectorial i, sense política econòmica sectorial, les anàlisis comarcals perden llur contingut operatiu. El model que preconitza aquest seguit d’influències mútues és, ara com ara, la millor via per a abordar tres objectius irrenunciables, tant políticament com tècnicament.

Primer, passar d’uns programes d’inversió pública (orientats bàsicament cap a projectes d’infraestructura i equipament) a una veritable política econòmica pròpia de tipus sectorial (que, d’altra banda i encara que migrada, és l’única que permet l’Estatut), amb tot el que això suposa de consolidació institucional i racionalitat econòmica.

Segon, aprofitar els efectes globalment combinats per al reequilibi territorial (objectiu aquest necessari sempre, però més evident en èpoques de crisi econòmica). I, així poder establir amb rigor i coneixement de causa la valoració política entre creixement equilibrat i creixement desequilibrat.