anàlisis descriptives «químicament pures»; el que passa és que si un objectiu semblant hi és assolit, el resultat fins i tot esdevé insuls.

La immensa majoria, per tant, d’estudis de naturalesa descriptiva en el marc de l’economia (particularment de l’economia comarcal) contenen adjectivacions. Es pot constatar, per exemple, l’evolució del grau d’industrialització d’una zona i a continuació, sense una connotació valorativa expressa, afegir-hi que aquesta evolució ha estat gran, mitjana, negligible. L’adjectivació és habitual. I es fonamenta en apreciacions subjectives que, freqüentment, inciten a la polèmica, tan habitual, d’altra banda, entre els investigadors socials i, en particular, entre els economistes. Perquè el grau d’industrialització gran, mitjà o negligible, ara esmentat, és una qualificació relativa que depèn tant de la mateixa naturalesa del fenomen com dels punts de referència que adopta l’investigador.

Des d’aquesta perspectiva laxa, els estudis de tipus descriptiu que en puritat no introdueixen connotacions valoratives, no han d’ésser necessariament considerats com a propis del positivisme més exacerbat. Una qüestió és respondre a la pregunta com són les coses, en contraposició a la pregunta per què les coses són d’una certa manera, i una altra qüestió és plantejar que un enunciat faci referència al que és davant del que hauria d’ésser. Aquest univers de proposicions

descriptives, explicatives, positives i normatives (i en alguns casos metafísiques, fins i tot) és el que, a part de les consideracions lògiques sobre criteris de demarcació, permet de fonamentar alternativament Propostes de Reforma, Programes d’Acció Política i Anàlisis Descriptives, ja sia merament enumeratives o bé adjectivades.

Els estudis d’economia comarcal han d’emmotllar-se substantivament dins d’aquest últim tipus. I és important que així sigui, ja que llavors perden significació aquelles objeccions que demanarien una major profunditat, tant per la manca de relacions causals com per la inexistència de criteris valoratius. A més, d’aquesta manera, explicitats els respectius pressupòsits i els matisos corresponents, adquireix sentit a la pràctica la noció acadèmica d’espais dimensionals i d’espais operacionals. Cal observar llavors que aquesta és la manera que els estudis d’economia comarcal, ultra subministrar coneixements de la realitat socioeconòmica en qüestió, esdevenen d’utilitat primordial per a la instrumentació de les corresponents polítiques econòmiques, la qual cosa els dóna plenament significació i contingut. Dit sigui de pas, aquest treball sobre la realitat econòmica de la Garrotxa, que ara el lector té a les mans, queda circumscrit dins el marc d’aquests plantejaments.

* * *