Però aquesta bellesa amaga també el treball de l’home. Malgrat l’aparent abundància d’aigua, aquesta constitueix un recurs escàs – tal com es reflecteix detalladament en el llibre-, ja que no plou com seria previsible en aquestes latituds. La verdor de les zones de regadiu, mantingudes amb un ardu treball de canalització a causa de les difícils condicions climàtiques de l’hivern, contrasta amb els conreus de secà.

Una de les tendències observades en l’estudi, preocupant perquè pot arribar a alterar l’equilibri de la comarca, és que, a mesura que augmenta l’atractiu turístic, s’hi redueix el pes específic agrícola. Els autors del treball no dubten a qualificar de diàspora l’abandó del camp que s’està produint entre les joves generacions, perquè l’activitat agrícola resulta clarament insuficient per assegurar el nivell de vida desitjat per les famílies de la zona.

Es reciclaran els antics ”pagesos” per convertir-se en monitors d’esquí o guies de muntanya? La qüestió no pot ser tractada amb frivolitat, però és evident que per fixar l’element humà en el terreny caldrà utilitzar formules creatives, en una tendència similar a les discutides al si de la Comissió Europa amb motiu de la reforma de la PAC (Política Agrària Comuna). No és desgavellada l’emergència de tota una nova generació de guardaboscos amb l’objectiu fonamental de preservar les característiques naturals de l’entorn, al marge de la seva vital missió de prevenir incendis i netejar els boscos, sovint unides. Una de les lliçons més clares de l’”estiu infernal” de Catalunya l’any 1994 és que el descens de la població agrícola ha provocat la pèrdua d’unes hores precioses entre la detecció de l’incendi i l’inici de l’extinció, hores en què una simple foguera s’ha convertit en un foc de diversos quilòmetres de front.

Similar declivi registra la ramaderia, tot i que l’excursionisme a cavall ha guanyat durant els darrers anys molts adeptes, com ha succeït en molts parcs naturals d’arreu del mon. I això sense oblidar el perxeró autòcton, integrat en el mateix paisatge. D’altra banda, l’obligatorietat de reduir la producció lletera està alterant l’estructura del subsector boví, cada vegada més orientat a la producció de carn – vedell menor d’un any – en detriment de la producció lletera.

Els que van i els que vénen

Es dóna, per tant, la paradoxa que mentre que milers de barcelonins i altres habitants d’aquella conurbació visiten cada vegada més sovint la Cerdanya, instal·lant-hi fins i tot una segona residència, els habitants de la comarca han d’emigrar permanentment a l’àrea de Barcelona, a la recerca d’un treball d’acord amb la seva formació professional. El sector de la construcció, que ha experimentat com és lògic una gran expansió en la zona durant els últims anys, no estableix, per definició, els recursos humans al territori en qüestió.

Malgrat tot, en termes espacials, no cal treure de polleguera les coses. Segons les dades que figuren en l’estudi, la Cerdanya posseeix una massa forestal que ocupa més de 20.000 hectàrees, amb una superfície similar dedicada a les pastures i els cultius, mentre que les urbanitzacions no arriben a les 400 hectàrees. Un cop més la pregunta clau és on són els límits o com mantenir l’admirable equilibri paisatgístic que l’ha fet famosa.

Hem de pensar que estem parlant en termes microcòsmics, en milers d’habitants i no en milions. El nombre de residents habituals en la comarca gairebé no supera la xifra de 12.000, que pot arribar a triplicar-se si es considera el nombre d’habitatges censats. Partint d’una densitat de població baixa – uns 22 habitants per quilòmetre quadrat –, en els moments de major congestió turística aquesta densitat pot arribar als 70 habitants per quilòmetre quadrat. En altres paraules, el nombre de residents a la Cerdanya, en els moments de major afluència, no arriba als 40.000, que no són ni la meitat dels habitants que componen una ciutat de dimensions mitjanes com ara Girona. Una altra cosa son els transeünts i com aquests poden arribar a modificar l’equilibri desitjat.

L’impacte de la segona residència, a la qual tan aficionats som els catalans i els espanyols en general, és, sens dubte, innegable. Llevat dels casos de Puigcerdà i Bellver de Cerdanya, on es calcula que la proporció entre primera i segona residències es situa en un 50-50, a la resta dels municipis de la comarca es registra una majoria d’habitatges censats com a segona residencia, ginys fiscals al marge. S’ha arribat molt ràpidament a aquestes proporcions, tot just en deu o dotze anys.