Però tot això és història. Ja han transcorregut deu anys des de l’obertura del túnel del Cadí, i l’obertura i plena posada en servei del seu homòleg, el túnel del Pimorent, no són gaire llunyanes. Val la pena començar esmentant aquesta dada, perquè el túnel del Cadí i l’eix del Llobregat adquireixen plena significació dins un enfocament europeu i de mercat únic, i com la via més directa entre París i Barcelona. Pensem que, tot just cinc anys enrere, Barcelona no estava unida amb la capital de l’Estat espanyol per una autovia digna de tal nom, i que entre Madrid i Lisboa, en l’extrem sud-oest de la Unió Europea, encara no hi ha una comunicació per carretera que permeti efectuar un avançament sense comprovar abans que ningú no ve de cara. Només des d’aquesta visió global de les infraestructures cobra ple sentit el túnel del Cadí.

Una certa llegenda negra

Però, tot i que l’obertura a França encara no s’hagi produït, és el túnel, com van apuntar alguns crítics al seu dia, un caprici per als rics, els esquiadors i els barcelonins amb una segona residència a la Cerdanya? Crec que en aquest primer decenni, sobre el túnel del Cadí ha pesat una certa ”llegenda negra”, que aquest llibre i, per descomptat, aquest comentari, afronten de cara.

Permeteu-me en aquest sentit una digressió personal sobre els esports d’hivern en general i sobre l’esquí en particular. Pel febrer de 1994, la petita localitat noruega de Lillehammer va organitzar els Jocs Olímpics d’hivern. Com a conseqüència d’una sàvia decisió del Comitè Olímpic Internacional de cara a fomentar l’olimpisme, era la primera vegada en l’època moderna que uns jocs d’hivern no se celebraven el mateix any natural que els d’estiu, ja que s’havia canviat la periodicitat dels primers.

Doncs bé, malgrat que gairebé no havien transcorregut 21 mesos des de l’”Amics per sempre” i des de l’instant en què Cobi va solcar majestuosament el cel de l’estadi de Montjuïc, a Catalunya i a Espanya la nova cita olímpica va passar relativament desapercebuda. Malgrat que els grans rotatius europeus i nord-americans eren plens d’informacions relacionades amb els jocs d’hivern i que les grans cadenes de televisió els van dedicar generosos espais, malgrat que la cita de Lillehammer constituïa el nostre retrobament amb l’esperit olímpic, aquest esdeveniment esportiu va passar entre

nosaltres com si es tractés de les sèries mundials del beisbol americà.

Per una raó molt senzilla: retirada Blanca Fernández Ochoa, de moment l’última de la saga, els espanyols no comptaven gens ni mica des del punt de vista de les diferents competicions, i molt menys encara quant al repartiment de medalles. Hi va haver les habituals i més que conegudes lamentacions de la Federació, però res no fa pensar que les coses puguin ser molt diferents en els pròxims jocs d’hivern, que se celebraran el 1998. Només l’esperança de Jaca, ja en ple segle vinent, que compta en l’últim projecte amb la col·laboració del Principat d’Andorra i de la ciutat de Saragossa – aquesta exclusivament per a la competició de l’hoquei sobre gel, que tindria lloc en el magnífic pavelló Príncipe Felipe permet alimentar certes esperances d’un futur millor.

Esports d’hivern i desenvolupament

Si s’efectua un breu repàs al medaller, amb l’excepció d’alguns països excomunistes de l’est d’Europa, la relació de països competitius en aquestes disciplines esportives coincideix pràcticament amb els països més desenvolupats del món. D’això a deduir que la popularitat dels esports d’hivern en un país determinat és directament proporcional al seu nivell de desenvolupament – amb la lògica excepció d’aquelles nacions amb un clima que impedeix de fet la pràctica de cap esport d’hivern hi ha només un pas, que, per les circumstàncies que siguin, el nostre país no ha fet.

Ha influït l’obertura del túnel del Cadí en el foment de l’esport de l’esquí? Evidentment. De fet, juntament amb la posada en marxa de les instal·lacions que permeten la utilització de neu artificial, costa de trobar un fenomen singular que hagi pogut revestir tal importància. Com es documenta abundantment en el llibre, el 96 per cent dels vehicles que travessen el túnel son turismes o motocicletes; llevat del màxim puntual del mes d’agost, s’hi observen els màxims nivells de trànsit durant les vacances de Nadal i de Setmana Santa; per èpoques de l’any, la major circulació es registra entre els mesos de desembre i abril; en fi, més del 50 per cent del trànsit es produeix en vigílies i festius. Totes aquestes dades indiquen un col·lectiu en què els esquiadors i, en segon terme, els que disposen d’una segona residència a la Cerdanya –col·lectius que, òbviament, se superposen en molts casos – tenen el major pes específic.