El tercer i últim bloc es dedica més aviat als paisatges urbans. No es podia oblidar la ciutat en tant que és important en la construcció social del paisatge i, per això, aquest últim bloc és el més extens de tots. Són molts els autors que aborden aquest tema, però només set han estat els escollits en aquest llibre per desenvolupar aquesta temàtica. El primer de tots, Itzíar González Virós, s’endinsa en la visibilitat de l’estructura del paisatge a través de l’arquitectura. Oriol Nel·lo, geògraf, se centra en els paisatges invisibles de la ciutat, entenent que la ciutat tradicional com a espai de convivència d’usos i de persones molt diferents tendeix a desaparèixer (Nel·lo, p. 194). Raquel Hemerly Tardin Coelho exposa els paisatges ocults de les favelas del Brasil com a paisatges informals i productes de la construcció social del paisatge. L’autora divideix el capítol en tres apartats per tal de parlar de tres tipus de paisatges ocults diferents que ens deixen una mirada global dels assentaments informals en la ciutat formal: els paisatges de l’aglomeració, els paisatges d’interferència i els paisatges de la proliferació. Alicia Lindón i Daniel Hiernaux se centren en els paisatges invisibles de la por i l’emergència de paisatges fugaços en la ciutat. Xerardo Estévez continua el bloc distingint a la perfecció els paisatges urbans amb text dels paisatges urbans sense text. Finalment, aquest últim bloc el conclou Francesc M. Muñoz amb una contribució

sobre els paisatges «aterritorials», és a dir, aquells paisatges desarrelats del territori, com les edge cities (Muñoz, p. 294).

En definitiva, aquest llibre s’endinsa en el paisatge entès com el resultat de la transformació col·lectiva de la natura, com un producte social que reflecteix una manera concreta d’organitzar i viure el territori. Vet aquí una forma d’encarar la qüestió força excepcional en els estudis de paisatge realitzats a casa nostra, que es veu complementada per un nou llibre, a cura del mateix autor i en la mateixa col·lecció, que acaba d’aparèixer en el moment d’escriure aquestes ratlles: El paisaje en la cultura contemporánea (2008), un conjunt d’assaigs procedents també, com en el cas que ens ocupa, de disciplines tan diverses com la història, la geografia, la història de l’art, la sociologia, l’arquitectura o l’urbanisme. No serà fàcil atrapar col·leccions similars i de gran prestigi existents a França o al Regne Unit des de fa molts anys, però, sense cap mena de dubte, amb aquesta col·lecció codirigida per Federico López Silvestre, Javier Maderuelo i el mateix Joan Nogué, aquest país s’ha començat a posar les piles en aquest camp del coneixement, que cau de ple en l’àmbit de la geografia cultural i social. [Stephanie Wilbrand; Departament de Geografia, Història i Història de l’Art (UdG); ressenya recollida a Documents d’Anàlisi Geogràfica, 54 (2009) p. 110-2]