Autors com Martine Berlan-Darqué, Yves Luginbühl i Daniel Terrasson amb Landscape: from knowledge to action (Versalles: Quae, 2008), Riccardo Priore amb Convenzione europea del paesaggio (Centro Stampa d’Ateneo, 2007) o Eduardo Martínez de Pisón i Augustin Berque només són una petita mostra de la bibliografia dedicada a aquest tema.

El llibre s’estructura en tres grans blocs més un epíleg escrit per Eduardo Martínez de Pisón. En total, tretze autors desenvolupen el tema de la construcció social del paisatge. El primer bloc fa referència al cos com a paisatge i al seu paper en la construcció social d’aquest concepte. María Ángeles Durán i Josepa Bru són les encarregades d’explorar aquesta dimensió complexa però enormement rellevant. L’experiència personal afecta directament la manera com veiem els paisatges i la seva representació territorial, és a dir, el sentit de lloc que els donem. Per tant, el paisatge és experiència (Bru, p.63).

El segon bloc, dedicat al paisatge resultant del conflicte social i polític, fa referència a un altre nivell d’anàlisi. Tres han estat els autors escollits en aquest bloc, i tots ells entenen el paisatge com a sistema de reproducció social. El primer, Don Mitchell, se centra en la creació de paisatges per part d’emigrants i exiliats, tot prenent com a exemple la frontera entre EUA i Mèxic. Deixeble de David Harvey, per a Don Mitchell el paisatge és funcional, ja que tots naixem en un paisatge, però no vivim ni morim en el mateix paisatge (Mitchell, p. 105). Carmen Pena continua en aquesta mateixa línia, però centra la seva recerca en la descripció i l’anàlisi dels paisatges migratoris de Galícia. Per acabar, Mireya Folch-Serra tanca aquest bloc posant l’èmfasi en la cultura i la identitat en la nació postmoderna, sota una òrbita més aviat postmoderna i força allunyada del marxisme ortodox present en el capítol de Mitchell.