En el capítol 6 es ressegueix el desenvolupament recent de la geografia espanyola i que ha significat la institucionalització universitària de la nostra disciplina amb l’augment de la producció que se’n deriva. A la segona part del capítol s’analitza l’evolució conceptual i metodològica que ha tingut lloc després de la Guerra Civil i que ha desembocat en una diversificació temàtica i a una multiplicitat constantment renovada d’enfocaments i conceptes, fenomen en el qual les influències estrangeres no han estat alienes. El resultat d’aquests processos de canvi és el d’una geografia actual caracteritzada per la pluralitat d’acord amb la tesi defensada per l’autor.

En el capítol 7 s’analitzen algunes aportacions de les darreres dècades com poden ser les tesis doctorals regionals i les obres dedicades al conjunt peninsular i espanyol com, per exemple, la Geografía de España y Portugal, dirigida per Manuel de Terán, la Geografía general de España, dirigida per Terán mateix amb Lluís Solé Sabarís, i altres de publicades al llarg del setè decenni i més endavant. El capítol acaba amb el plantejament d’un interrogant sobre el futur immediat, en la moda que l’autor es pregunta si estem immersos en un procés de continuïtat, de ruptura o bé de renovació. La resposta que es dóna apunta en aquesta

darrera direcció i l’autor defensa la tesi segons la qual el coneixement geogràfic d’Espanya va de bracet amb una renovació que implica, d’una banda, un aprofundiment temàtic i, d’altra, un intent d’assolir una visió més àmplia i global del territori, tendències que poden semblar divergir però que en realitat són complementàries.

El capítol 8, força breu, és, de fet, un apèndix en el qual l’autor proposa una reflexió sobre l’anàlisi específica del geògraf i de les produccions geogràfiques així com dels conceptes que s’empren i les “imatges” que proporcionen els estudis regionals. És un capítol que té com a finalitat apuntar unes possibles línies de recerca que facin possible aprofundir en el coneixement de les realitats geogràfiques d’Espanya i procura ser un conjunt de suggeriments per al futur investigador. Aquestes darreres pàgines conclusives vénen a ser una valoració final sobre les formes de coneixement d’un territori, les quals, en alguns passatges, semblen fins i top un poc forçades, atès que, fet i fet, el capítol 7 ja constitueix per ell mateix un final coherent per al llibre.

El conocimiento geográfico de España és, per sobre de tot, una obra de caràcter didàctic l’objectiu de la qual és introduir l’estudiant en un tema tan ampli com és l’estudi d’Espanya