El conocimiento geográfico de España és una de les obres més recents del professor Vilà-Valentí. Dóna, a més a més, el tret de sortida d’una col·lecció que pretén ser una nova “Geografía de España” en varis volums de dimensions reduïdes on es toquin aspectes diversos de la realitat espanyola alguns dels quals han estat poc o gens tractats fins ara. La finalitat que ha guiat la realització d’aquests llibres ha estat la de proporcionar als estudiants universitaris i a qualsevol lector interessat a conèixer la realitat del nostre país unes obres assequibles que constitueixen de conjunt una geografia temàtica d’Espanya amb un enfocament àgil i actual i amb un caràcter eminentment didàctic. L’obra del professor Vilà-Valentí respon, de manera molt coherent, al propòsit de ser una introducció a la col·lecció i pot interpretar-se com un intent per a situar aquesta nova “Geografía de España” en el context de l’evolució i dels progressos que han estat fets per al coneixement d’Espanya des de la perspectiva de la nostra disciplina al llarg dels temps.

L’originalitat principal de El conocimiento geográfico de España rau en el fet que no és una de les tan sovintejades obres de pensament geogràfic dels darrers temps, sinó que pretén una cosa molt més senzilla (i no per això menys útil): com explicar de manera ordenada i clara l’evolució del coneixement d’Espanya per part dels geògrafs i emfasitzar alhora en aquelles aportacions i persones que

han contribuït a millorar-ne el coneixement de manera decisiva. A la introducció (cap. 1) s’assenyalen clarament els objectes generals del llibre, geògrafs i obres geogràfiques, de manera que l’autor deixa ben clar que no pretén efectuar cap història de la geografia ni del pensament geogràfic a Espanya. Així mateix remarca que, en veure’s obligat a efectuar una selecció temàtica, s’ha decantat vers una exposició general sobre els objectes geogràfics abans esmentats i vers alguns aspectes o problemes metodològics i conceptuals, bo i destacant la prioritat atorgada als geògrafs i obres geogràfiques de l’època contemporània en considerar que les dues darreres centúries constitueixen l’autèntica història de la geografia d’Espanya.

Els capítols 2 i 3 són dedicats a la llarga etapa compresa entre allò que l’autor designa com “El descubrimiento de la Península Ibèrica” per part de fenicis i grecs fins als darrers anys del segle XVIII, quan apareixen estudis corogràfics els quals són un precedent immediat de les obres contemporànies. Entre aquest dos extrems, Vilà-Valentí s’atura en l’aclariment de qüestions com poden ser les denominacions de la península a l’antiguitat, en algunes obres clàssiques, en la d’Estrabó en especial, en l’inici del que anomena com “la leyenda blanca”, a la manera d’un primer judici de valor sobre les terres hispanes, en la migradesa d’aportacions medievals, en les corografies renaixentistes, les quals reflecteixen un intent positiu d’apropament a