alternances inherents al propi poder polític no li han impedit reeixir en allò que ha estat una constant seva: la defensa d’un urbanisme racional i d’una política territorial capaç d’assumir la planificació com a principi i com a mètode.

Convé fer notar, en aquesta tessitura, que Serratosa comença a exercir en el món de l’urbanisme tot just acabada a Madrid la carrera d’enginyer de camins. I ho fa en el marc d’una institució, l’Ajuntament de Barcelona, que tindrà una transcendència cabdal en el conjunt de la seva trajectòria vital. A més, no és sobrer apuntar que el seu ingrés com a professiona1 en aquesta corporació es produeix el mateix any en què Porcioles accedeix a l’alcaldia. Durant els anys seixanta, i a desgrat de la persistent adversitat del context polític, Serratosa es troba en primera línia de les iniciatives encaminades a vertebrar l’ordenació del territori metropolità de Barcelona. Convé recordar que parlem d’un personatge que va tenir un paper clau dins de l’equip encarregat de revisar el Pla Comarcal de 1953 i del grup de treball del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. I que, el 1968, va ser nomenat director del Pla General Metropolità, pla que acabarà sent aprovat a l’inici de la transició -1976-, després d’una tramitació extraordinàriament complexa.

Cap als anys setanta, el trobem involucrat en iniciatives tan diverses com la posada en marxa de l’Escola d’Enginyers de Camins de Barcelona (de la qual esdevindrà professor des de l’inici), l’assumpció de la direcció de les obres del Túnel del Cadí o l’entrada activa en la política municipal -com a independent, inclòs a les llistes de Convergència i Unió-, a l’Ajuntament de Barcelona. I els anys vuitanta, i després d’haver estat nomenat assessor especial del conseller de Política Territorial i Obres Publiques, assumeix la direcció del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, pla que, tot i tenir un desenllaç a finals dels anys noranta, diferent del que ell mateix hauria volgut, acaba representant una fita clau en la seva trajectòria com a urbanista. Com a mínim, pel que representa com a exercici de reflexió global, tant des d’un punt de vista analític com propositiu, sobre el territori que genèricament identifiquem com l’àmbit metropolità de Barcelona.

Al nivell del detall, el llibre ha estat organitzat en catorze capítols que mantenen, en línies generals, un ordre cronològic. Tot i això, la raó de ser de cadascun d’ells combina l’enfocament temàtic amb les referències biogràfiques en sentit estricte. A la pràctica, l’èmfasi en una orientació o l’altra s’ajusta a la naturalesa de les diferents etapes del periple vital del nostre personatge; essent