Aquest és un llibre de difícil classificació. En essència, és un assaig sobre urbanisme que ressegueix la vida de l’enginyer de camins Albert Serratosa i Palet, i que pren les seves idees, la seva obra i la seva experiència vital com a fil conductor fonamental.

No és, en sentit estricte, una biografia, per més que adopti la pauta cronològica de la seva vida com a referència permanent; encara menys, una autobiografia, tot i que la tria de la primera persona podria fer pensar al lector en unes «memòries en veu alta» del personatge transcrites, simplement, pels seus dos interlocutors. Tampoc no és, a l’altre extrem de la graella, un tractat amb pretensions erudites centrat en el gran tema al qual el protagonista ha dedicat la seva trajectòria professional: l’urbanisme i l’ordenació del territori.

Ara bé, enganyaríem el lector si no reconeguéssim, ja d’entrada, que la substància del llibre es mou entre les dues direccions apuntades: la prospecció biogràfica, per un cantó, i la immersió en el pensament teòric i pràctic -o sigui, fet alhora d’idees i d’experiència- d’Albert Serratosa, per l’altre. A manera de síntesi, ens atreviríem a dir que és un intent de construir una memòria del territori -de Catalunya, en general, i de l’entorn de Barcelona, en particular- a partir del testimoni d’una de les persones del nostre país que més hi ha reflexionat, i actuat, al llarg de les darreres sis dècades.

La trajectòria professional d’Albert Serratosa recorre una època clau de la nostra contemporaneïtat: des de finals dels anys cinquanta fins als inicis del segle XXI. Si hi afegim els seus anys de formació, i encara més, els de la seva infància i adolescència -importants en la mesura en què es forgen, aleshores, en la seva persona, unes percepcions sobre els territoris viscuts que seran decisives en la seva manera de mirar el món-, ens trobem davant d’un fet incontrovertible: el record de tot allò que ha viscut el nostre personatge va des dels inicis de la República fins a l’actualitat. I comprèn, a banda de l’època republicana, uns períodes tan intensos, diversos i complexos com la Guerra Civil, les gairebé quatre dècades de dictadura de Franco, els anys anomenats de la transició i, finalment, l’etapa democràtica que es desplega fins avui dia -i que, per fortuna, és l’única que ha conegut la generació del nostre país que ara mateix es pot qualificar de jove però que ratlla, ja, la maduresa.

Ens afanyem a dir, a propòsit d’Albert Serratosa, que la menció de la història no és, en el seu cas, una qüestió secundària o banal. Perquè parlem d’una persona que en tot moment ha desenvolupat la seva professió molt a prop del poder polític, en diferents plans i instàncies, i en uns contextos institucionals, polítics i socials molt diversos, específics i diferenciats (i, en alguns casos, fins i tot força contraposats entre si). Una persona, en definitiva, a qui els canvis i