En efecte, a la primera part, el llibre constitueix un bon estudi interpretatiu de l’evolució del pensament geogràfic contemporani recolzat tothora sobre una bibliografia molt àmplia i en la pròpia lectura dels autors més importants de cada tendència geogràfica. La geografia física ha rebut un tractament important a tots els capítols de la mà d’un dels autors, Muñoz Jiménez, qui té publicat un treball conceptual prou interessant sobre el tema: “El lugar de la Geografía Física”. L’amplitud relativa esmerçada sobre aquest topant és justificada pel desig de “permitir, por un lado, una primera lectura, coherente y secuencial, de la historia de los planteamientos dominantes y de los debates internos en el dominio cognoscitivo de la geografía física, los continuos esfuerzos --y las continuas dificultades— para conseguir un saber geográfico unitario e integrado”. Atesa la migradesa de reflexions sobre aquesta branca de la geografia en els treballs conceptuals, considerem prou encertada l’opció presa pels autors d’aprofundir-hi, perquè com en el mateix llibre es demostra, i altres treballs publicats de fa poc a GeoCrítica refermen, en el domini de la geografia física s’han escomès bregues epistemològiques importants i de gran repercussió a la nostra disciplina.

Formalment, la primera part del llibre s’estructura en tres grans apartats: el pensament geogràfic vuitcentista, el pensament geogràfic clàssic i les tendències actuals del pensament geogràfic. En el primer, rere l’anàlisi de les claus definitòries del projecte científic vuitcentista, els autors plantegen les dificultats ensopegades de cara a la constitució de la geografia humana com a ciència positiva mitjançant un acurat estudi del pensament de Humboldt i Ritter en relació amb el context científic en el qual van desenvolupar la seva obra. Més endavant, i a la llum de les modificacions que va suposar en el coneixement geogràfic l’evolucionisme darwinià, s’examina la geografia física i, en un altre apartat, les formulacions de Reclus i Kropotkin.

A l’epígraf esmerçat al pensament geogràfic clàssic, hom parteix de considerar-lo com “el resultado –no siempre satisfactorio–, la respuesta –no siempre consistente– a la ruptura del proyecto cognoscitivo de la cientificidad geográfica decimonónica”, el qual, i a parer dels autors, tenia una coherència pregona i va aconseguir resultats conceptuals i metodològics de gran volada. Per això mateix, la crisi de la raó positivista va