esmentat, requereix ser tractada com a part integrant d’Àsia del nord i occidental i d’Àsia oriental (els territoris de l’Amur i de Kamtxatka). Teràn s’aixopluga sota un criteri de parcel·lació mixta, determinada a vegades per la geografia de les fronteres (Àsia russa, món xinès, Japó, Índia, Indoxina) i altres per les grans unitats físiques, Àsia del sud-oest (o Àsia anterior) i Insulíndia. La postura adoptada per Terán és la que exigeix la pràctica docent, la que imposa alguns sacrificis com a servitud de la claredat, i la que s’aparta de normes rígides i uniformes en el desenvolupament de la Geografia descriptiva.

El volum segon d’Imago Mundi s’ocupa d’Àfrica, Amèrica, Austràlia, Oceania i les regions polars. El seu comentari m’exigiria la reiteració dels elogis. Val a dir que no em dolen gens. Els vessats fins ara els considero massa curts en relació a l’excel·lència de l’obra de Terán. Tanmateix, i malgrat l’escassesa, són suficients, penso, per a donar idea del valor d’Imago Mundi. Valgui de prova sobre la meva objectivitat, ben allunyada de llepolies premeditades, l’objecció seriosa que vull plantejar al volum II. Potser més que seriosa caldria adjectivar-la d’excepcional, en el sentit que és l’única. La Melanèsia, o Australàsia, com altres autors l’anomenen, és tan depenent d’Austràlia com ho són el Japó i les Filipines d’Àsia. Oceania, i encara seria millor dir l’Oceania del Pacífic, caldria formar-la únicament amb la munió d’illes oceàniques que manquen de

relació genètica clara amb els continents d’Amèrica, Àsia i Austràlia. És a dir, cal reduir-la a la Polinèsia i la Micronèsia. En aquest topant Terán ha afluixat davant d’un ús amb el qual sobren cortesies en tractar-se d’un mal ús.

Encertadíssima també la part gràfica d’Imago Mundi, tant en làmines com en dibuixos. Els més instructius d’entre aquests porten indicació de font d’informació, bona prova que no s’han estalviat esforços en la cerca d’allò millor i més expressiu.

En geografia, com en altres ciències, hi ha manuals de tres espècies: manuals útils, els quals extracten o resumeixen un gran llibre de prestigi; manuals desaprensius o graciosos, aquells que es fan per l’apilotament de paperets estisorats de molts o pocs llibres; i manuals òptims, els quals són la decantació reduïda de coneixements profunds i extensos de la ciència a què fan referència. L’aportació personal en un manual d’aquesta darrera mena és l’ordenament ponderat i sistemàtic, en forma breu i senzilla, de tot allò que l’autor sap, perfilat amb les darreres novetats i actualitzacions en els ensenyaments que enclou. Això, i no pas altra cosa, és el magnífic Imago Mundi, de Terán. Com a amic i col·lega, sense prescindir de cap de les maneres de la noble generositat a què obliguen aquests dos títols, el felicito cordialment. [Amando Melón; ressenya publicada a Estudios Geográficos, 51 (1953), p. 317-321; versió catalana de P. Alegre (2010)]