geogràfica d’un país. Costat per costat amb aquests, tanmateix, hi ha fets d’importància geogràfica perifèrica, fets en canvi constant, fets que Reclus va designar amb el nom de “Geografia convencional”; són els fets que transcendeixen en estadístiques (les quals no són mai exactes per a una data singular), divisions administratives i altres coses per l’estil. A tot això, afegit fàcil per a farcir planes i donar extensió a falta d’altra cosa, Terán hi fa poc esment, només el que cal, i a voltes l’eludeix genialment. En aquest caient, un mestretites a la caça d’errades i omissions n’ensopegarà més d’una. Posem per cas, dir que Argentina és dividida en catorze províncies i deu territoris, quan en realitat són disset i sis, respectivament. De ben segur que un lector peronista sobredimensionaria el lapsus, atès que es veurà en cor de recordar-li que existeixen dues noves províncies argentines, la del Presidente Perón i la d’Eva Perón, les quals relleven els territoris del Chaco i Pampa. Aquesta fotesa, i altres per l’estil, no posen en entredit l’escrupolositat de Terán ni la modernitat del seu llibre. Aquella s’aplica per a negocis de més volada; aquesta, per a tot allò que representa, d’alguna manera, en els rebrecs i biaixos perfiladors de la geografia d’un país.

El primer volum de l’Imago Mundi de Terán té l’estudi d’Europa i Àsia com a contingut. Les dilatades i assenyades generalitats que precedeixen el tractament acurat del nostre continent excusen l’autor de la reiteració de generalitzacions sobre l’Europa del nord, del nord-est, central, oriental i mediterrània, al fil

de les quals estudia les unitats polítiques d’Europa i el territori cisuralaic de la URSS. El terme de ‘països del nord-oest atlàntic’ (Regne Unit de la Gran Bretanya, Irlanda, Holanda, Bèlgica, Luxemburg i França) substitueix avantatjosament el d’Europa occidental de Siewers, atès com a primera vista resulta estrany no incloure a Europa occidental el més avançat cap a occident dels països continentals europeus. Cadascun dels estats europeus és estudiat d’acord amb les seves unitats morfològiques, i de conjunt amb tot allò que fa referència a la població i l’activitat econòmica. La informació sobre la diversitat d’aspectes del poblament rural, detall que tant ajuda a fixar la fesomia humana del paisatge, no s’escapa mai del punt de mira de Terán. I és d’agrair en tractar països en què l’explotació del sòl és l’espinada de la seva economia.

En les consideracions generals sobre Àsia, model de claredat i exactitud en la seva exposició de conjunt, posa fre a l’esquema tradicional sobre la formació dels monsons. En poques ratlles, i sense pèrdua d’interès, exposa l’estat actual de la qüestió i posa al dia aquest fenomen que afecta a un àmbit tan extens del continent asiàtic. Tot i que Terán no és aliè a les exigències de la morfologia, en el desmembrament d’Àsia, amb la finalitat d’estudiar les seves unitats polítiques, prescindeix del biaix morfològic que impera en altres tractats (com el de Lautensach), un mètode que comporta la dispersió en l’estudi d’unitats prou conegudes pels lectors. Així, per exemple, Sibèria, segons el criteri