En concret, fa referència a les preteses diferències de decoració, a la filiació de cognoms i insisteix en la possibilitat d'una nissaga clàssica transmesa pels islàmics. Al capdavall, "als primers temps hel·lenístics existien tots els requisits per al desenvolupament d'un tipus de mapa semblant a la carta portolana medieval" [262]. En definitiva, sobre aquest topant crucial l'autor tem, més aviat, que en pretendre oposar nacionalitats d'origen no fem altra cosa que oposar gèneres o tipologies de mapes, o en altres paraules, que "dels estils, no en facem escoles" [271]. Així, és de l'opinió, amb Gabriel Llompart, que els mestres mallorquins foren simples copistes sense pretensions innovadores d'uns gèneres introduïts pels genovesos a partir de 1339. Per tant, "no caldria parlar d’”escola mallorquina”; sí de clans o tallers mallorquins on els jueus foren molt importants, però no únics" [273].

No m’estendré més en la recensió de la part dedicada a les cartes portolanes en aquest capítol sobre “Cartografia i navegació dels segles XIII al XV”. Els lectors interessats poden rellegir els comentaris que vaig dedicar al capítol tercer de Cartografia històrica dels Països Catalans (2008), “Les cartes medievals de navegar” [41-93], escrit a l’uníson amb el del volum primer de la Història de la Ciència a les Illes Balears.

Els contingutsde l’apartat dedicat específicament a la navegació dels mallorquins medievals, “Rutes navals i mercaderia”, el qual tanca el capítol i el volum, s’estructura entorn de dos grans eixos. D’una banda, la rememoració dels grans eixos comercials de la Mediterrània amb repercussions baleàriques: l’eix “Barcelona – Mallorca – (Menorca) – Nàpols – Palerm – Siracusa – Rodes; la ruta “Barcelona – Mallorca – València – Magreb”; i l’obertura cap a l’Atlàntic, per Gibraltar, cap a Flandes i costa avall africana fins a les Canàries i, qui ho sap, més enllà encara. D’altra banda, en la descripció dels vaixells mediterranis medievals, la galera i la nau al capdavant, l’autor ens regala una panoràmica ben ajustada sobre les closques de nou que, amb búixola i carta, o sense, gosaven solcar aquelles rutes. Les explicacions finals sobre l’art de navegar medieval a la Mediterrània fan bona la reintroducció de les cartes portolanes per la seva transcendència pràctica evident. Llàstima que els editors de l’obra ens hagin escatimat, altra volta, les il·lustracions i esquemes que l’autor, de ben segur, hauria afegit al text per a una millor comprensió dels terrassans. Els maleïts constrenyiments pressupostaris potser no ho han fet possible. Però, al capdavall, l’alta cultura no ha d’anar pas renyida amb un cert to pedagògic de la presentació. [Pau Alegre, setembre de 2010]