habitual dels geòlegs, sobre la roca nua o recoberta de vegetació, no feia el cas en l’àmbit d’estudi. Així, les dades estratigràfiques han estat obtingudes per l’observació directa de les rases practicades en solars en construcció i, sobretot, per l’estudi dels registres de sondatges efectuats per empreses de geotècnia, tant per a obra pública com privada. També han estat revisats els perfils aixecats arran l’excavació de jaciments arqueològics sota la ciutat. Aquests documents aïllats, d’implantació puntual en el mapa, els han obligat a fer interpolacions i generalitzacions d’implantació zonals “amb una inseguretat no gens menyspreable”, diran els autors, però amb resultats prou convincents, podran dir els lectors. L’anàlisi de la cartografia topogràfica actual, així com la històrica, de conjunt amb la consulta d’una abundosa bibliografia, han completat el treball “de ciutat” –més que no pas “de camp”–, desplegat pels autors. En fi, han deixat bona nota de les nombroses informacions in verbis, en contactes personals que agraeixen sincerament. Com sentencia la Dra. Virgili en el pròleg amb millor coneixement de causa, “calia, per a emprendre aquest treball, una dosi d’erudició i de paciència i una formació tan polivalent com especialitzada que molt poques persones tenen i que hem tingut la sort que es trobessin reunides en els amics Riba i Colombo.”

D’entre els resultats atesos destaca la datació del màxim marítim transgressiu flandrià a uns 5.000 anys a.C., amb un nivell eustàtic a quatre o cinc metres per sobre el d’avui dia, seguit d’un altre màxim, a menor alçada, cap a 500 anys a.C. Això ha obligat els autors a correlacionar les sèries observades a l’àmbit d’estudi amb les escales cronològiques més generals en un exercici d’adequació amb la normativa estratigràfica més actual que, si bé pot cansar el lector aliè al neguit d’estar al dia de la disciplina geològica, és una aportació de gran vàlua acadèmica. També es tracten, ara de manera més assequible a qualsevol especialista i analista territorial, els canvis soferts pel delta del Besòs així com les formacions antropogèniques i històriques de la Barceloneta, la Punta del Convent [el de Santa Clara, desprès ocupat per la Ciutadella] i els dipòsits perifèrics adossats al recinte emmurallat. En aquest caient de l’acció geomorfològica de les rieres mediterrànies, els autors resolen la vella polèmica sobre el caràcter rierenc o no de la Rambla, encesa entre Pau Vila i Agustí Duran i Sanpere, clarament a favor del darrer. És a dir, la Rambla ocupa el lloc de la riera d’en Malla al llarg del seu recorregut al peu de la muralla de Jaume I. Recordem que Vila s’havia entestat de situar-la en la cresta interfluvial de la riereta del Pi amb la d’en Malla, el curs de la qual situava al bell mig del Raval. Riba i Colombo aprofiten l’avinentesa de la disputa