“Aquest assaig de geologia urbana tracta de ‘la ciutat fòssil i relicta’, dos aspectes del món geològic en què vivim, situat al caire superior de la immensa escala dels temps geològics.” Així és com s’enceta aquesta publicació, resultat d’una llarga, meditada i escrupolosa ‘lectura’ del sòl i el subsòl barceloní efectuada pel Dr. Oriol Riba, des d’un ja remot encàrrec per a estudiar els terrenys de la Vila Olímpica el 1988, en col·laboració, més endavant, amb el Dr. Ferran Colombo. En efecte, vénen a dir que si les estructures geològiques enterrades són una varietat de fòssil, també ho és, ampliant el significat del mot sense violentar-lo, una ciutat soterrada, com, posem per cas, els nivells romans i paleocristians a la plaça del Rei. I, mutatis mutandi, si totes les construccions urbanes històriques, existents o enderrocades, les muralles, els monuments oblidats, les masies que no serveixen per allò que foren construïdes, són relictes d’un passat sense retorn, també ho són, aleshores, i per la mateixa extensió semàntica aplicada al mot fòssil, les formacions litològiques que persisteixen a flor de terra, com per exemple la duna del camp de la Bóta, o el corrent volcànic de Castellfollit de la Roca. Així doncs, en sentit metafòric, ampliant el títol principal, aquest llibre també es podria subtitular La Barcelona fòssil i relicta.

Valia la pena dedicar el paràgraf introductori de la revisió d’aquest llibre a qüestions semàntiques perquè l’obra, a més a més de geologia, de geografia, d’història i d’altres coses, també tracta dels usos i mals usos de la terminologia aplicada al territori, de la significació dels mots sense violentar-los. Així doncs, sense enfarfecs, de manera àgil i passadora, les precisions sobre el sentit de fòssil i de relicte abans comentades, van seguides per una col·lecció molt generosa de definicions, reflexions i algunes imprecacions, sobre l’etimologia, les variants i els usos de termes populars i científics. Per exemple, en l’àmbit de la geomorfologia, la col·lusió semàntica entre el piemont, el samontà i el raiguer [p. 29, n.6] és aclarida del tot. En el de la geologia, la discussió sobre si cal dir Pleistocè o bé Plistocè, conflicte semblant al que enfronta sisme amb seisme [p. 66, n.48], ve seguit de les explicacions [p. 67, taula 3] sobre el tricicle litològic característic del quaternari antic a les comarques litorals barcelonines: el tortorà, el cervell de gat, el fetge de vaca o la terra de rajoler, termes catalans vulgars elevats a científics (vegeu apèndix III). O bé la denúncia de la “deformació maquillada de Mar Vella” en Marbella, o Mar Bella, aplicada al topònim de la platja del Poblenou, perquè, al capdavall, ve del marvell, el moviment de retirada de