Un altre fet geogràfic interessant que Puig i Cadafalch posa de relleu en el seu estudi és la distribució de les cobertes de fusta i de pedra. Provença i Catalunya, països de pedra i de clima temperat, constitueixen les regions de coberta de volta. És rar no trobar generalitzat aquest procediment de cobrir a Itàlia, però és que, més conservador aquest país de la tradició romana, manté les formes basilicals cobertes de fusta. Demés Milà, enmig de la plana al·luvial llombarda, poderós centre irradiador, no té la fusta massa a mà ni la pedra.

La invasió romànica vers el nord es cobreix de fusta perquè penetra en les clarianes fetes pels homes en les selves nòrdiques per a establir-hi llurs conreus i pobles, i, a més, perquè la fusta té un joc que no té la pedra en els moviments bruscos dels canvis de temperatura en aquells climes ja extremats.

La cúpula, vinguda així mateix d'Orient, transmesa per un art bizantí aristocràtic, troba també el millor acolliment en els països

treballadors de la pedra. A Catalunya, es presenta una de les màximes densitats d'aquesta forma enlairadora del conjunt arquitectònic i transformadora de l'estructura. Arrela ací, de primer antuvi, amb plans circulars (Sant Pere el Gros, prop de Cervera; la Pobla de Lillet) o poligonals (Planès al Conflent), per estendre's després, en juxtaposar-se l'església bizantina amb la basílica romana. En aquesta cúpula es fonen els dos formidables corrents civilitzadors originats a les conques extremeres i oposades de la Mediterrània. En l'austeritat del romànic primitiu, l'Orient ampul·lós i l'Occident mesurat s'hi confonen.

Molts altres aspectes del llibre frondós mereixen una glossa. Hem de deixar pel moment sense utilitzar moltes notes que n'hem pres, però ens seran de molta utilitat en els nostres treballs geogràfics. [Pau Vila; ressenya publicada amb el títol “La geografia del primer art romànic” a la secció “Els llibres i la geografia” de La Publicitat el 29 de setembre de 1931].