Aquesta part moderna, en el llibre va il·lustrada amb abundoses reproduccions cartogràfiques, les quals junt amb les cites documentals, donen un valor seriós al llibre. Si ens hagués escaigut a nosaltres d'escriure aquest tema, potser no hauríem fet tant de cas dels mapes forasters, quant als detalls, de les demarcacions, ja que molt sovint un editor copiava els de l'altre, i quasi sempre es valien dels de segona o tercera mà. Aquesta apreciació nostra no pot referir-se ni al mapa de l'Aparici (començaments del segle XVIII), home coneixedor del terreny, ni al de Tomás López (darreries del segle XVIII i principis del segle XIX), geògraf que podia estar ben informat.

Naturalment, l'artificiositat, indiscutible, de les divisions històriques, emmena el nostre autor a afermar-se encara més en el seu criteri fisiogràfic de demarcació comarcal. Aquest criteri, en trobar-se amb una entitat comarcal tan complexa com la Segarra, el porta, com és lògic, a considerar-la com un nucli de dispersió a favor de les comarques veïnes.

Estem segurs que entre la realitat fisiogràfica i les divisions històriques, negligents quasi sempre de les necessitats del país, hi ha els fets humans, els factors econòmics i socials, variables sensiblement dins el temps, que ens poden donar la pauta més segura per a delimitar les comarques. Precisament aquest aspecte és el que, al nostre entendre, queda per tractar en el llibre que motiva aquest article. Confiem que Josep Iglésies, coneixedor del Camp i la seva rodalia com pocs n'hi hagi, ens donarà un dia aquest estudi complementari. Sentim, per la nostra part, l'haver de comentar tan esquemàticament un llibre ric en suggestions de tota mena, sobre aquest tema viu i apassionant. En aquest debat de les comarques, sovint, però, hi haurem de fer referència, i el que vulgui intervenir-hi, no podrà deixar de llegir-lo.