humanes netes i clares. Les comarques no són més que matisacions dins el conjunt regional, i d'aquest caràcter llur prové, en general, la vaguetat de llurs fites i de consegüent la dificultat d'establir-los termenals immutables. No obstant, el nostre punt de vista potser en el fons també sigui compartit per l'autor quan diu: "L'error que el camp només és el pla, és una mica comú, però una comarca no se circumscriu a la part central més plena de caràcter, sinó que enclou, a més, la zona que l'emmarca amb característiques més esfumadisses". I precisament són aquestes perifèries "esfumadisses" les que plantegen les dificultats en les demarcacions comarcals.

De totes maneres, la justificació del llibre no és pas tant la de propugnar per la comarca natural com la d'escatir la valor que puguin tenir les fonts històriques en la demarcació de les comarques catalanes. Tothom sap que en aquest aspecte hi ha hagut criteri obsessionador durant un llarg període, que bé podríem qualificar de romàntic, dins els estudis comarcals. Veritablement l'Iglésies ens treu aquest pesombre perillós de sobre.

Les dues terceres parts del seu treball són dedicades a les diferents particions i reparticions que s'han fet del Camp i de les comarques veïnes a través de la història. Amb un esperit crític excel·lent, aporta múltiples delimitacions comarcals, des del temps de la reconquesta i els seus preliminars, a mitjans del segle XI. La confrontació de nombroses donacions, vendes i privilegis territorials durant l'edat mitjana, il·lustrats amb croquis cartogràfics resumidors, deixa veure clarament que malgrat de l'ús estès de les denominacions comarcals (Camp, Conca) no es tracta més que d'un entreteixit d'interessos, moguts per un estira i arronsa dels poders dominicals, sense cap cura ni preocupació pel que puguin tenir de valors naturals les comarques. Quan, ja closos els temps medievals sobre els drets senyorials subsistents, es tracta de bastir-hi unes divisions més o menys administratives (vegueries, corregiments) tampoc la realitat no s'imposa, i hom troba absurditats –o almenys ara ens ho semblen ésser-ho, com la d'estendre la vegueria de Montblanc, des del Gaià a l'Ebre, a través de les muntanyes de Prades.